Un altre cop fort contra el barcelonisme, una
vegada més. Esperem que sigui el definitiu i Vilanova se’n surti , per fi.
Quan succeeixen coses d’aquestes no deixo de
pensar en les paraules que, d’un temps ençà, s’han pogut escoltar i llegir.
Paraules despectives i menyspreadores com les
de Mourinho en el seu moment. Què pot pensar un personatge així ara mateix ?
Després de posar-li el dit a l’ull a traïció i haver-lo ignorat en aquella
desafortunada roda de premsa “Pito ? yo
no conozco a este…” o el president
del club al que representava, Florentino, encara és hora que es disculpi i
anomeni el nom de l’afectat…
Ja sé que fa molt temps d’aquest fet però el
vull posar com a exemple que no es pot anar pel mon amb aquesta supèrbia
(encara que sigui en un mon esportiu envoltat de caretes i escuts protectors)
perquè després te n’adones que l’infortuni pot fer que t’hagis d’empassar
moltes coses.
Em ve al cap, sense que tingui res a veure amb
el tema esportiu, que conec una persona
que té com a una de les seves màximes: “prefiero
pedir perdón que pedir permiso”. De veritat penses això ? li vaig replicar.
Realment penso que així no es pot anar pel mon, si algun dia se’t giren les
situacions a la teva contra lamentaràs molt que t’hagin de demanar perdó. De
fet diu molt de la manera de ser de cada persona utilitzar màximes d’aquest
estil.
Una altra cosa que em fa pensar és, a l’antítesi
de Mourinho, les paraules del Pep Guardiola. Tant amics com eren (o són, ja no
ho sé) resulta que s’ha esdevingut un espiral de declaracions i situacions que
no acaba d’entendre gairebé ningú; ens hem vist però no ens hem vist, ens
volíem veure més però no ha estat possible i no pas per culpa meva, que si s’utilitza
la malaltia en contra d’un, que si no s’utilitza, que si necessitava l’amic al
costat però no hi era… tot aquest merder abans que Sandro Rossell expliqués el
que tots sabem sobre l’estat de l’entrenador del Barça.
I ara, què ? ara que sabem que el Tito està
realment fotut i ha de passar (de nou) un calvari i una lluita personal que no
desitjo per a ningú, tots tornem a ser amics !
Ja està bé, me n’alegro i molt. Els qui
pateixen malalties d’aquest estil necessiten de les amistats també per sortir-se’n
però no deixo de sorprendre’m com poden canviar les paraules d’abans d’ahir per
ahir, d’ahir per avui i d’avui per demà. Pot ser que abans no estiguéssim tant
distanciats com semblava ser que estàvem? Vull pensar això. Pot ser que hi hagi
gent que encara que hagi de demanar perdó i en un moment donat posar-se de part
dels que pateixen segueixen sent uns superbs ? Vull pensar això.
I arran de tot plegat apareix el “Tata”.
Sincerament per a mi un gran desconegut, per als entesos del mon futbolístic
suposo que no.
Espero que s’encerti amb el nou entrenador, l’equip
hi és i els seguidors també i la pinya crec que està assegurada, ara només cal
que el responsables del club sàpiguen el què es fan.
Ànims i molta sort, Tito.
