Correia, Sex , Champions li i David Beckang

Avui m'ha despertat la ràdio just en el moment en que en una emissora, emetent una mena de zàping radiofònico-televisiu, parlaven del nomenament d'Àlex Corretja com a nou seleccionador espanyol de tenis. M'ha fet gràcia que els costi tant a alguns espanyols pronunciar bé el seu cognom, i això que estaven parlant de comunicadors d'altres cadenes i emissores.
M'ha recordat el cas del Cesc Fàbregas, no hi ha manera que, alguns, encertin amb el seu nom.
En altres llengües m'ha recordat també: Champions li (league) o de David Beckang (Beckham) i així anar fent...
Ja ens posaríem en altres camps si parléssim de la bona comunicació en termes d'estatut, de finançament, de deutes pendents, de consultes, de...
Ui, ui, ui, si els costa pronunciar bé un parell de cognoms com ens hem d'entendre en coses més serioses.

Ahir va ser un gran dia.

Ahir va ser un gran dia.
En primer lloc per a l'Elisenda i el Pau. A les 5 de la tarda va sonar el timbre de casa, el Pau va anar corrent com un llamp, va obrir la porta i al replà hi havia... sorpresa !! el Tió !!
Va córrer a buscar a la seva germana, va llençar el xumet a qualsevol lloc de la catifa i tots dos va sortir disparats a rebre al personatge més entranyable de les nostres festes.
La manta, el plat, les dues primeres mandarines i un inacabable joc d'abraçades i petons van ser els obligats passos a seguir.
Poc després de muntar l'arbre de nadal i sopar, tocava anar a dormir, sens dubte la nit més alegre del que va de mes.
En segon lloc per a la gran quantitat de seguidors del Barça. 1 a 3 al Bernabeu. De nou una victòria. I quina victòria.
La nit del 2-6 a va fer mal, la consecució de la super copa aquest agost en va fer més, però ahir, el dia que el Madrid s'havia de menjar el Barça més que mai, els vam fotre, m'atreviria a dir, més que mai.
Respecte a fa uns anys, el resultat va dividir-se per dos, però l'hegemonia, el gran futbol, l'espectacle, el domini i molts altres aspectes del joc va multiplicar-se per dos en el cantó blaugrana.
Ahir va ser un gran dia.

Sanció per a Guardiola i Mourinho.

Això és el que haurien de demanar diferents mitjans i molts periodistes que durant tot aquest temps han anat pregonant als quatre vents la gran maldat del Gerard Piqué quan va provocar la cinquena groga l'altre dia. O no ?
No és el mateix el que Guardiola o Mourinho han fet ?
Enganyar als espectadors, enganyar a un estament tant important com és la UEFA, enganyar a la millor competició de clubs del mon fent jugar a no titulars habituals (altrament dits cracks, o galàctics, o...) i posar sobre el terreny de joc als reserves o fins i tot, quin gran crim a l'esport !, als del filial.
Ara ningú obre la boca per aquest fet !
Resulta que el Guardiola i el Mourinho, per si algú encara no ho sap, van preferir no fer jugar a un seguit de jugadors per tal que estiguessin a punt per al clàssic del Bernabeu.
Quina diferència hi ha entre aquest fet i provocar una tarja groga per poder estar a punt per al mateix partit ?
Al meu entendre, cap. Cadascú juga les cartes de la competició de la millor manera que creu per a treure'n benefici propi, o no ?
Doncs això, a callar. Ara i abans.
Per no parlar dels 7 gols de l'Olímpic de Lió... o dels, ja molt llunyans, 12 d'Espanya a Malta.
L'esport és així però és clar, quan les coses estranyes les protagonitza un jugador del Barça... mal assumpte.
On són ara els llops de la caverna ?

Ets un fill de puta !

Aquesta frase aplicada al mon futbolístic, i més concretament dins un terreny de joc, i més concretament dirigida a l'àrbitre a un pam de la seva cara, no li hagués servit ni al Piqué, ni al Barkero, ni al Xabi Alonso, ni a qualsevol altre jugador per aconseguir que li ensenyessin una tarja groga. Directament els haguessin expulsat amb vermella, s'haguessin quedat amb les quatre grogues que tenien fins llavors, els haguessin fotut, com a mínim i sempre depenent del color de la samarreta, un partit, i a callar.
Voleu dir que no n'hi ha prou de tantes collonades dins el mon del futbol ?
Ara resulta que un comitè vol estudiar el cas del Piqué.
Però què ha d'estudiar si tot el mon va veure que la tarja era provocada ? De fet com totes les cinquenes targes que s'ensenyen depenent del partit que et toqui jugar després.
I què ? em pregunto.
Ja no em qüestiono el fet de dir que sempre és millor una ma o una protesta o una pèrdua de temps que no pas una punta de peu o qualsevol altre tipus de joc violent.
I què ? em pregunto.
El futbol consta de moltes petites coses i una d'aquestes és buscar una amonestació quan t'interessi.
I què ? em pregunto.
Si el que es busca és evitar la picaresca, no és més greu un pacte encobert per empatar un partit quan a dos equips els va bé per mantenir la permanència, per exemple ? o els famosos maletins que ningú ha vist però que tothom en parla ?
Ja n'hi ha prou de ficar el dit a l'ull (caram, quina expressió més pertinent) en bestieses com aquestes i mirar cap a un altre cantó en problemes més reals del mon del futbol.

El Petit Estel

Com cada any, ahir es va celebrar el tradicional concert de Santa Cecília organitzat, juntament amb l'Auditori Pau Casals de Santa Salvador, per les corals El Petit Estel, Joves Veus i Cor Orfeó del Vendrell.
Des d'aquí la més gran felicitació per la seva actuació però no només per això, també per les moltes i moltes i moltes hores que segur que tots i cada un dels qui ho porten endavant hi dediquen.
Avui en dia costa molt tirar endavant una entitat, i més si és tan gran i s'hi ha de dedicar tant d'esforç, tothom qui està al davant d'una ho sap, no descobreixo res, per això els dono tant mèrit a tot l'equip.
Cert és també que si veus que la teva feina és recompensada amb una gran afluència de gent que hi participa i s'hi involucra, tot és de més fàcil portar, però cal un punt més i aquest punt és que tots els directors i membres de les diferents corals estimen la música. No és que els agradi, se l'estimen i això es nota en la manera de fer, de treballar i en l'afany de superació.
Prova d'això i de l'acollida que aquestes entitats tenen és la llista d'espera que hi ha per poder portar-hi el teu fill o filla, això vol dir alguna cosa més que no pas que hi hagi pares i mares que vulguin que els seus fills desenvolupin altres activitats, interactuïn amb més nens i se'ls ofereixi la possibilitat d'entrar de ple en el mon musical, vol dir també que es fan molt bé les coses, que es dóna la total confiança als qui gestionen totes les activitats i que fan que els més petits s'ho passin bé fent-ho, també per això hi ha la demanda que hi ha.
Des d'aquí, repeteixo, les més sinceres felicitacions i ànims a seguir endavant amb la feina que fan, des de la part que em pertoca que no és una altra que la d'un pare que porta la seva filla a la coral infantil, és una sort poder-ne formar part.

Des de fora tot es veu més clar.

Ja estic fart de la gent que aboca tanta merda damunt el lloc on, no fa gaire, li pagaven el sou.
Personatges com el Touré Yaya, Ibrahimovic o el mateix Bojan Krkic em treuen de polleguera.
La distància, es veu que actua com un laxant i fa que totes les defecacions que durant mesos i mesos no has pogut alliberar, de cop i volta te les evacua però enlloc de pel cul, per la boca.
Des del total desconeixement del que pot passar dins d'un vestidor com el del Barça, l'únic que puc pensar és que el qui deixa passar una oportunitat així o és perquè vol o és perquè no en sap més i el qui mana decideix fer canvis.
El que sí que tinc clar és la mala sang d'alguns que un cop han marxat no els costa gaire obrir la capsa dels trons. Què passa ? Que des d'uns quilòmetres més enllà és més fàcil buidar el pap ?
No ho puc entendre.
Tema apart és el del malalt de l'Ibrahimovic. Aquest noi crec que, si és cert el que expliquen que diu la seva biografia, està molt, molt fotut. No sé si el desequilibri mental que porta és de naixement o l'ha anat adquirint amb el pas dels anys i les companyies, ho desconec, però el que està sortint a la llum és bastant greu.
Imagino que aquestes històries que explica se les ha fet venir bé ara que el Barça ha d'anar a jugar a San Siro i així afegir pressió, o nerviosisme, o mala llet al rival. No sé. Però el que tinc molt clar és que des de la distància també es pot entreveure una gran dosi de covardia de la gent.

Toros, dits a l'ull i dits al cul.

Acabo de veure que un toro li ha rebentat mitja cara, quasi tot l'aparell auditiu i li ha fet saltar un ull a un torero a les festes del Pilar a Saragossa.
Buff !!! quin mal rotllo, no ?
De fet, és el que hi ha, o el que pot haver-hi, des del dia que decideixes fer-te torero. Pitjor ho té el pobre animal que ell no té cap mena de dret a decidir, l'acabaran matant, si o si.
Una altra cosa ja és el fet que el ull te'l maltracti un dit, un simple i inofensiu dit. Més enllà d'intentar causar danys a l'agredit però amb la clara intenció de tocar-li els collons per haver perdut per enèsima vegada contra ell, l'ira et condueix pel cantó fosc de la raó i sorgeix el mal en certs individus... una vegada més.
Total, dos partits i tots contents, segons sembla almenys a Can Barça.
Un altre tema a part es mereix posar el dit al cul, ja sigui al d'un mateix o al d'un altre.
Aquí si que no m'esplaiaré i deixaré aquesta elecció a l'entrenador del Reial Madrit, estic segur que és el que més li agrada en aquesta vida.

Els pallassos Motta i Cristiano.

Buff, quant temps. Massa des de l'última entrada i això que la cosa ha donat per molt. Pre temporada, dos títols al sac, dits a l'ull, criminals donant puntades de peu a l'alçada del genoll, males paraules entre uns i altres, esforços i més esforços des de les espanyes per tal que la seva "roja" segueixi amb pas ferm i unida com si res no hagués passat, Cesc, Alexis, Qatar, Congrés de Penyes, etc, etc, etc...
Bé, amb feina nova i amb bones perspectives de tot plegat avui m'he decidit tornar a seure i escriure una mica perquè he trobat relació amb una imatge recent i una de passat.
Cristiano ha agermanat i reconciliat Pepe i Carvalho. Concretament segons ens expica més d'un mitjà forani: "animados por Cristiano, Carvalho y Pepe se abrazaron antes de comenzar la sesión."
Senzillament, espectacular. Gairebé igual, sinó més, que el pastel amorós que avui feien a 8 tv.
A algú no li ve en ment la imatge de Thiago Motta saltant com un pallasso darrere de Ronaldinho i Eto'o poc després de la batussa que van tenir ?
La cosa va acabar com va acabar i aquesta imatge, igual que la passada a can Barça, em confirma el que tothom sap, que així no es va enlloc.
Si segueixo pensant també me'n recorda una de Carod Rovira i Puigcercós brindant davant les càmeres de televisió simulant una reconciliació que mai va existir, en qualsevol cas a aquests ni puc ni vull titllar-los de pallassos, ans al contrari, tot i que per a més d'un la política també esdevé, de vegades, un circ.

Torna el circ.

Avui s'ha posat en marxa el Barça, l'actual campió de lliga i d'Europa amb l'ambició de seguir conquerint títols. La temporada que estem a punt d'iniciar, amb una apassionant final enfront un Reial Madrid per enèsima vegada reforçat amb la idea de destronar el millor equip del mon, es presenta més apassionant que mai degut al no menys apassionant final de la temporada passada.
I ara que parlo de l'etern rival em va bé per parlar del circ del futbol, amb els seus equilibristes, mags, animals, estrelles i un seguit de pallassos que en el circ de "la liga de las estrellas" van vestits de blanc.
Benvinguts i que comenci l'espectacle.

Un bon amic meu.

Falten un parell de dies per tal que coneguem com quedaran els consistoris de cara als propers quatre anys i el batibull que últimament s'està veient i escoltant a través de diferents mitjans de comunicació em preocupa. Em preocupa perquè em dóna la impressió que algunes coses del sistema fallen estrepitosament.
D'entrada trobo lamentable l'alt nivell d'abstenció. Cadascú sabrà els motius pels quals ha decidit no anar a votar però segueixo preguntant-me què passaria si, de sobte, algun polític prohibís que hi haguessin eleccions. Estic convençut que a molts pobles faltarien cassoles i places per encabir a la gent que es manifestaria per tal de reivindicar un dret que a dia d'avui no exerceix.
Avui he seguit a la premsa els moviments que s'estan fent al Vendrell i tot l'enrenou que s'ha creat amb els possibles pactes o ajudes per tal d'aconseguir l'alcaldia. Bé, em sap greu que amb tot el que s'ha viscut els darrers anys amb el fenomen "Armengol" encara ara, els qui haurien de tirar del carro, s'estiguin esbatussant. Com diu un bon amic meu: imagino que no entenc res del què vol dir fer política... espero que s'arribi on s'arribi ja es donaran les explicacions necessàries.
Així ho espero, i ho espero perquè em molesta molt que, per enèsima vegada, els eslògans i els clams que durant la campanya s'esbomben i es pregonen per tot arreu caiguin en un pou sense fons el dia en que realment han de sortir a relluir més que mai. Insisteixo, com diu un bon amic meu: imagino que no entenc res del què vol dir fer política però, insisteixo, espero que arribin les explicacions necessàries.
Una altra de les coses que també m'ha cridat l'atenció avui ha estat sentir dir per boca d'un alcaldable (no pas textualment però si d'una manera similar) que "li agradaria que el seu poble aparegués als mitjans de comunicació per altres coses que no pas per temes com els que últimament surten a la llum".
Hi estic totalment d'acord i ho faria extensible a molts altres pobles i viles de Catalunya.
Des d'aquí vull reivindicar que, afortunadament, unes de les coses que fan grans els pobles i viles que a dia d'avui s'esquitxen de merda amb la política, és que hi ha moltes associacions, entitats i col·lectius que al marge de tot això segueixen treballant i lluitant per potenciar i donar a conèixer la realitat social i cultural de tot el territori. Aquest valor afegit que tenim, i que sovint no surt als mitjans de comunicació ni gaudeix del reconeixement que mereix, cal preservar-lo i donar-li el màxim suport si no volem veure com les entitats acabaran desapareixent, de mica en mica i per causes diverses. Em sap molt greu però és així i una part de responsabilitat la tenen els qui han decidit posar-se al davant de diferents sigles polítiques amb la suposada intenció de tirar del carro. Si realment les seves prioritats fossin les de lluitar pel seu poble sobreposant-se a interessos partidistes, estic convençut que tot aniria molt millor i no cal ser gaire visionari per adonar-se'n però, és clar, com diu un bon amic meu: imagino que no entenc res del què vol dir fer política.
Esperaré les explicacions.

Tres anys de bloc. 1095 gràcies.

Avui fa dos anys que vaig iniciar el bloc.
Ja n'han passat de coses, ja !! i no només en l'àmbit esportiu, sobretot blaugrana, sinó en el personal també, i moltes.
Ara no em posaré a comentar el que ha passat durant el darrer any, de fet, els qui tenim bloc, els punts de vista els anem donant hora a hora, dia a dia, setmana a setmana o quan el temps ens ho permet. Reconec que la fúria inicial ha anat minvant però intento, encara que sigui amb una mica de retard, anar deixant una mica d'empremta en aquest món virtual.
Tres anys, tres lligues i més i més títols que ara no enumeraré, millor impossible.
Gràcies a tots per passar per aquí, tant si comenteu com si no. Amb que hi doneu un cop d'ull ja n'estic més que satisfet.
Petonàs a totes i a tots.

París, Roma i ara: Londres

Hola, com ja és habitual la Penya Blaugrana de Santa Oliva ja té gairebé enllestida la preparació de la final de la Champions a Londres.
Com que no podem anar tots a Londres i seguint la tradició de convertir el nostre poble en la ciutat on es celebra la final, aquest any ja tenim preparat un Big Ben de més de 7 metres d'alçada.
A París va ser una Torre Eiffel, a Roma va ser un Coliseu i de moment ens ha anat molt bé.
Aquesta és una fotografia feta el passat dissabte quan vam convocar als socis més petits de la nostra Penya a ajudar-nos a preparar uns murals animant al Barça i als més grans a acabar de muntar amb fusta el famós rellotge britànic.
Durant aquesta setmana ultimarem les feines i el proper dissabte us convido a assistir i a gaudir amb nosaltres d'una nova final europea com si fóssim a la mateixa ciutat de Londres.
Hi ha preparades diferents sorpreses, totes elles amb motius britànics.
La final la veurem tots junts al Local Cultural de Santa Oliva situat Carrer Antoni Paradís, 1 de Santa Oliva (Baix Penedès).
A partir de les 19 hores començarà l'ambient, hi haurà servei de begudes i... molta emoció !
Esteu tots convidats.

Avis, ovelles i tallagespa.

M'ha fet molta gràcia l'anunci d'Opel parodiant el gol de Messi.
Trobo que de les tres versions la que més s'apropa a la realitat és la dels avis. Amb tot el respecte per ells (per als avis, és clar), si fa no fa la velocitat que duien els jugadors del Madrit perseguint a Messi és gairebé la mateixa en proporció a la que es veu en l'anunci.
Molt original, he rigut molt quan l'he vist.
Imagino que a la capital també els deu haver fet gràcia i per aquest motiu demandaran a la firma Opel i de retruc, al Barça.
Obvi, no ?

Una setmana llarga.

Quan el Pau va néixer, al 2009, al cap d'una setmana de vida va estar ingressat a l'hospital per precaució. Després d'això, van arribar les 6 copes del Barça.
Ara fa dos anys d'aquest fet i, per diferent motiu que llavors, ha hagut d'estar una setmana a la Clínica.
No sé si el destí fa que el binomi Hospital + Pau provoqui títols a Can Barça, pot ser és casualitat, però el cert és que la lliga està a punt de caure, la Champions al punt de mira i a partir d'aquí...
El Barça i tu teniu alguna cosa que us uneix, espero que en el futur la vostra relació sigui igual d'exitosa però, a ser possible, sense clíniques pel mig.
Gràcies a tot l'equip humà de la Clínica del Pilar.

En territori hostil, Guardiola...

...per fi ha ensenyat la falç !
Felicitats, Pep. Ja era hora que algú parés els peus a tota la merderada que arriba de les espanyes.
L'altre dia reclamava que "ara és l'hora segadors", doncs bé, em comença agradar el caire que agafa la cosa. No pas perquè m'agradin més els partits que s'escalfen prèviament, al contrari, però hem estat tota la temporada empassant-nos les baves rabioses que des de Reial Madrit s'ha anat vomitant dia rere dia i trobo molt bé que se n'adonin que des d'aquest país petit (m'ha encantat el final de la roda de premsa de Guardiola recordant Lluís Llach) també sabem plantar cara fora del terreny de joc. Dins d'ell ja portem molt temps fent-ho, el que passa és que no volen ni poden pair-ho.

Guardiola mai serà perfecte + agraïments.

Quan s'és prudent, perquè se n'és i quan s'és (una mica) agosarat, perquè se n'és. Aquesta és la política de crítica i desgast que s'aplica sobre Pep Guardiola.
És evident que el Barça està arribant més que justet al final de temporada i que l'etern rival hi arriba més fort que mai. No hi entenc en planificacions i no vull jutjar el que els professionals dels respectius equips van decidir en el seu moment per preparar la temporada físicament, les lesions sempre són un problema afegit i el Barça, en aquest cas, no té sort.
Aspectes d'aquest tipus de banda, em fa gràcia que s'estigui fuetejant a Guardiola per dir el que va dir respecte l'àrbitre del proper dimecres i de la gespa que pot ser es trobarà. Algú creu que diu alguna cosa fora de lloc ?
No el compararé amb tot el que el seu homòleg madridista ha anat despotricant durant la temporada perquè seria una rebaixa de la qualitat humana i personal que Guardiola no es mereix, però em miro amb molta gràcia l'enèsima manera de desgastar al Barça d'una altra manera que no sigui al camp de futbol.
El que passa és que ara que ens han guanyat un partit (i un títol) els ve el veritable acolloniment per la revenja que els pot caure a sobre.
Desitjo que el Barça es classifiqui per la final de la Champions i tingui l'oportunitat d'aixecar tres títols aquesta temporada (recordem que ja s'ha guanyat una supercopa i la lliga està molt propera). Només d'aquesta manera es podrà fer callar els terroristes informatius de les espanyes.
Quan la temporada acabi, però, espero una gran roda de premsa de Guardiola posant a cadascú al seu lloc. Com és habitual en ell amb bones maneres, o no.
Per cert, canviant radicalment de tema; gràcies Albinyana, gràcies Perucho.

Ara és hora segadors.

Ara sí que ha arribat l'hora de les garrofes, concretament l'hora de jugar-nos-les.
La copa del rei es podia perdre, en una final pot passar qualsevol cosa i en aquesta encara més. Per oportunitats qualsevol dels dos es mereixia guanyar, en altres aspectes del joc la cosa podia variar però el resultat final és el que és i punt.
Em salto directament el partit de demà amb l'Osasuna, el considero un pur tràmit encara que el resultat no sigui del tot (o gens) positiu, hi ha marge per una relliscada. Evidentment prefereixo que el Barça guanyi però si es punxa tampoc passa res.
El que de veritat importa ara mateix és la Champions, no ens enganyem. No tant sols perquè el Barça es mereix tenir més títols com aquests a les vitrines, també pel fet que davant hi ha el Reial Madrid. El mateix Real Madrid que ens ha guanyat un títol i que no podem permetre que ens guanyi una copa més aquesta temporada. Doni o no puntades de peu, faci o no butifarres, digui o no que sempre juguen amb 10, etc... Aquesta vegada sí que els hem de fer fora de la copa d'Europa. Després tornarem a la cantarella que en una final pot passar de tot però ara hem de ser conseqüents amb el que hem pregonat durant molt temps: "a doble partit el Reial Madrid és més fàcil guanyar-lo".
Com diu el nostre himne: Ara és hora segadors....
Doncs això.

Àngels Garriga = Reial Madrit

Quines comparacions, no ? Bé, m'explico. Resulta que cada matí i cada migdia a l'escola Àngels Garriga, on porto la meva filla gran, sona una cançó d'ambient en el moment que els nens i nenes entren a les aules. La setmana passada era "Benvinguts, passeu, passeu..." d'en Jaume Sisa versionada per un altre grup i aquesta setmana un tema de "El canto del loco" que, sincerament, no sé com es diu; parla d'alguna cosa referent a "Peter Pan i que campanilla te cuide..." etc.
De fet, m'és indiferent la música que soni, em va bé la que sigui i no és la meva intenció criticar ni el tipus de música ni el fet de posar-ne, al contrari. M'agrada i sempre em va bé escoltar-ne.
El cas és que l'única cosa que sí que no m'acaba de fer el pes és que cada dia i durant bastant temps sona la mateixa cançó i jo em pregunto, no la poden canviar cada dia ?
I vet aquí la comparació, passa el mateix amb el Reial Madrit i el seus altaveus, cada dia la mateixa cançó. "Cuando juegan bien, ganan, y cuando juegan mal también ganan", "si yo ordeno sacar targetas a mi me castigan", "intentaremos acabar con once", "arbitros induidos a tomar decisiones que gusten a los que mandan", etc... per no parlar del "villarato" o del "platiniato".
Tinc molt clar que em quedo amb l'Àngels Garriga, gran pedagoga i escriptora de la nostra terra. Els altres, els miserables ploraners acaben caient per si sols.

Volando voy... Volando vengo.... !!!

Molt temps sense escriure i no és degut a cap absència per viatge ni res per l'estil, simplement falta de temps. Sí, encara que no ho sembli, a una persona que està en atur, de vegades, li manca temps. Quines coses, no ?
Bé, estreno fons nou i en ell s'hi entreveu una ala d'avió. Un avió que ben bé podria simbolitzar el Barça i de fet vol simbolitzar-ho.
Malgrat polèmiques absurdes; "que si s'acosta la meva fi", que si porres humiliants, però per una bona causa, això sí, etc... La cosa va com ha d'anar amb el Barça acostant-se més, cada dia que passa, a la lliga.
Per altra part, m'encanta que reneixi el "villarato". Trobo que és una mesura tant patètica i, un cop més, desesperada que només puc fer que riure. Piqué s'ajuda del braç, això està clar, però si els merengons ploraners no la saben fotre dins la culpa dels vuit punts pot ser l'haurien de buscar en un altre lloc.
Canviant radicalment de tema, aquests dies s'ha criticat molt el fet que el president de la Generalitat de Catalunya hagi anat a votar, i votés sí, a la consulta que s'està fent a Barcelona. Fa temps, quan el president era Montilla, vaig dir que creia que la màxima autoritat política de Catalunya hauria d'exercir el seu dret a vot encara que només fos per demostrar que valora el sistema que el permet governar, tant me fa el que votin tant l'un com l'altre, però de la mateixa manera que llavors vaig considerar-ho un menyspreu a la societat en general, ara ho valoro com un acte de naturalitat democràtica. Sense distinció de colors.

Deliciosa primavera, fastigosa primavera.

Ja ha arribat la primavera i, amb ella, el temps que les flors floreixen, els dies s'allarguen, els suposats amors reneixen i, també, els principis dels finals d'algunes competicions, com pot ser el futbol. Temps apassionant i deliciós que ens altera els bioritmes i les sensacions.
El mes de març està sent bastant dens d'informacions, esdeveniments, catàstrofes, guerres, malalties, etc... No hi entraré pas, a valorar-ho. Està tot més que dit.
En qualsevol cas no puc estar-me de comentar el tema dopatge que ha sortit a la llum, més que res per la ràbia que et provoca l'enèsim dard que ens volen clavar des de les espanyes, ja no des de la caverna, que també, sinó des de les institucions. Aquesta acusació surt a la llum a través de la caverna però el seu origen, suposadament, és al Real Madrit, de l'ara ja amb majúscules FASTIGÓS Real Madrit.
Amb la benedicció papal que Mossèn Florentino va fer al seu ploramiques ja vaig acabar de veure clar, per si em quedava algun dubte, del tarannà que aquest club ha decidit adoptar. No només plorar, pressionar, menysprear, jutjar i ofendre a tothom ja sigui el col·lectiu arbitral, a les màximes institucions esportives o a la premsa, sinó que ara ja s'ha tret el portaavions i la divisió de cuirassats per tal que el dopatge sigui la darrera (?) arma destructiva contra l'enemic. Tot això segons Pérez és: "señorio y madridismo".
Fàstic.

Quan plegui el Mourinho...

...Ja hi ha substitut al Madrit, i aquest no és altre que Wenger.
Amb frases com la que publica una web de la caverna on es pot llegir: "la UEFA és una dictadura", no hi ha dubte que el perfil que demostra encaixa perfectament amb la línia mourinhana, amb l'única diferència que Mourinho ha guanyat títols i Wenger no.
Personalment, en aquestes darreres hores, se m'ha desmonat la idea que Wenger era un senyor del futbol. I ho creia per la seva manera de ser i la filosofia d'equip, no pas de club que dista molt l'una de l'altra.
El ploricó demostrat d'ençà de l'eliminatòria de vuitens de final ha desenmascarat la cara oculta de Wenger. Acusacions a tort i a dret contra els àrbitres, els estaments i el que faci falta. Just el mateix que al ploramiques número 1, Mourinho.
On és el futbol, sr. Wenger ? On són els xuts a porta ? Com pot gosar dir el que diu si no ha estat capaç de plantar-se davant de Valdés fins gairebé el darrer minut del partit ?
Cert és que va fer dos gols al partit d'anada però, i el còmput global de l'eliminatòria ? On ha anat a parar, sr Wenger ?
En una altra ocasió pot ser m'hagués sabut greu que un equip com l'Arsenal estigués fóra de la Champions però, ara ? No, no me'n sap gens. Al contrari, s'ho mereix. I s'ho mereix perquè el futbol agre i la gent agra no pot tenir cabuda a la millor competició de clubs del mon. L'any passat la justícia futbolística va ser molt dura amb el Barça a les semifinals, aquest any no sé què passarà però el que sí que sé és que amb artimanyes dubtosament esportives i ploricons de nen petit no es va enlloc. Bé, sí, es va cap a casa.

En ocasiones veo muertos...

Simple però bona frase de la película "El sexto sentido".
Sempre s'ha dit que, de vegades, la realitat supera la ficció. Bé, una prova més que podria corroborar aquesta tesi la tenim sobre la taula.
Algú (que en el cas que ens compet serien "...los muertos") està rient-se a les esquenes d'un entrenador (que seria el que "en ocasiones veo..."), i això, com diria aquell "és "gravíssim, no ? eh, eh...".
Com a punyetera camama, digna del ploramiques més gran que hi ha l'univers futbolístic, no està malament perquè un entrenador pot fer el seu paper a veure si li dóna resultats, però el més fort de tot és el seguici de terroristes de la informació que composen part dels mitjans de comunicació de la caverna que li donen suport i, a més, se'l creuen. Aporten estadístiques, 9 raons i, fins i tot, els coneixements d'un bioquímic. I el qui no s'ho cregui que vagi a Valdebebas. Només falta que aportin també "los muertos", per acabar de donar credibilitat a les paraules del ploramiques.
De totes maneres, però, hi ha vàries parts que m'agraden de tot això.
Una és el trist favor que aquest ploraner li està fent al Madrit i als qui encara tenen, o tenien, una mica d'orgull del famós club "señor". Se l'està carregant dia rere dia i m'agrada.
Una altra és el mal de panxa que deu estar dissimulant el seu president al veure, dia rere dia, els espectacles desafortunats, lamentables i patètics que el ploramiques ofereix al seu públic: avui no surto a la roda de premsa, avui celebro el gol amb el meu fill, avui provoco als aficionats rivals aixecant els tres dits a Milà, avui, avui, avui... El festival no s'atura i m'agrada.
Una altra és aquests tipus de declaracions. Indignes d'una persona normal. Més aviat pròpies d'una anormal, d'una persona que perfectament pot afirmar que"... veo muertos", per exemple.

Estic molt emprenyat amb el Barça !

Estic molt emprenyat amb el Barça. A tots els mitjans de comunicació del club hi ha diverses fotografies dels jugadors de la primera plantilla de l'equip de futbol i per un error infogràfic m'han obviat a totes elles. Espero que arreglin aviat el tema.
A la merda amb les noves tecnologies...

Merda per tothom !

Espectacular el gag d'ahir al programa Polònia en el que el President de la Generalitat de Catalunya va a veure Zapatero i li demana una merda punxada en un pal.
Una gran conya irònica sobre la relació Catalunya / resta de comunitats autònomes / Espanya. He de dir que és dels millors gags que recordo pel que fa a la lectura entre línies del que vol dir i representar sobre el que està succeïnt des de fa temps.
Si no l'heu pogut veure, us l'aconsello.
Una abraçada i molta merda !

Absències

Bé, després de varis dies d'absència ja torno a escriure.
Ha estat una temporada que, entre algun que altre examen, grip i celebracions, el cert és que he descuidat una mica massa el bloc.
De totes maneres crec que és un bon dia per reiniciar-lo: Piqué tornant a fer de les seves amb el twitter (no sé pas si a Guardiola li fa masssa gràcia el tema Shakira...), a Vendrell es va celebrar la Xatonada popular amb un èxit espectacular, els jugadors del Real Madrid guanyen però segueixen fent la cara de peix bullit de sempre, els Egipcis fotuts en un merder que ni t'explico, un nou canal d'esports s'ha posat en marxa oficialment, etc...
De tot una mica en aquests mons de déu, com es sol dir.
Espero aquesta vegada no tardar tant.

I si ens ventilem el Senat ?

Al Senat espanyol, ja es pot parlar Català i tothom l'entén gràcies a un sistema de traducció simultànea.
Ho trobo bé, quan t'expresses en la teva llengua en un organisme oficial i hi ha algú que no la coneix està bé que se li posin facilitats per poder-ho fer. Aquest fet, però, resulta que costa 12.000 euros per sessió (aquesta expressió em sona com si parléssim d'una sessió de solarium, d'una classe particular de fitness, etc.). Bé, les arques generals no estan per filigranes i com era d'esperar tota la classe política i els canals de televisió que no tenen massa simpatia per Catalunya han desenterrat, per enèsima vegada, la destral de guerra.
Pot ser estic dient una bestiesa però, per què no ens ventilem el Senat ?
Aquests 12.000 euros que tant ens refreguen per la cara quedarien en anècdota si ens estalviem tots els costos que suposa mantenir a 264 senadors, secretaris, despatxos oficials i un llarg, llarg etcètera que inclou tota la parafernàlia que composa el Senat.
No estic dient que els senadors no treballin, que ningú em mal interpreti. Simplement penso en el mateix que pensa, a dia d'avui, un empresari: Minimitzar costos reduïnt treballadors i agrupant seccions, si cal. Doncs això seria el mateix: Menys treballadors de l'estat, donar més feina als qui quedin i, si cal, tancar una de les "plantes industrials" del sistema.
No se pas què dirien llavors la classe política i els sindicats...

Retorn al passat i Sant Nicanor.

Avui és dia 10 de gener, un dilluns qualsevol si no fós perquè tot torna a la normalitat per molta, o bastanta, gent.
Rutines que per moments es tornen una mica en un "retorn al passat", no vull exagerar però és així. Abans no m'hi trobava en aquesta situació tot i que l'havia sentit i vist propera, però reconec que quan passen les festes de Nadal en certa manera es torna al dia a dia, diguem-ne, "real". Es torna al control horari en moltes coses, menjars, hàbits... I es torna als automatismes que es trenquen en dates així: Adeu fins després, mama un petó !, les salutacions a la porta de l'escola, nens o nenes que remuguen per entrar-hi, l'embús dels qui van en cotxe, autocars amunt i avall, el telèfon i els auriculars, el conegut que feia dies que no veies et segueix comentant que te por de perdre la feina i tu li expliques que tens por de no trobar-ne, etc.. Com a novetat el carnisser de la cantonada enfilat a l'escala per desmuntar el rètol de Bon Nadal i, per no trencar la tònica les mateixes (si no més) cagarades de gos per les voreres...
Però avui, dilluns 10 de gener, és Sant Nicanor. La meva devoció pel santoral és ínfima però cada matí al mirar el calendari m'hi fixo. Resulta que el nom de Nicanor deriva de les paraules gregues NIKH (per això Nike ha adoptat aquest nom, vés quina cosa) que significa victòria i ANDRÓS (per això la famosa colònia d'home) que significa home lliure, guerrer. Tot junt agafa el significat d'HOME VICTORIÓS.
Les dues paraules (nike i victòria) m'han fet reflexionar en el que succeïrà aquesta tarda a Zuric. Tres homes guanyadors i "guerrers" lluitaran per aconseguir un dels trofeus més preuats per un futbolista, la Pilota d'Or. Rera de tot això, però, hi ha el F. C. Barcelona i la seva Masia. Xavi, Iniesta i Messi en son avui el reflex, però el gran NICANOR d'avui és el F. C. Barcelona.
Felicitats.

Feliç 2011 sense fum.

Ja està, ja en tenim un més. Fa quatre dies erem celebrant l'entrada de l'any 2010 a Girona i sense adonar-nos-en ja l'hem passat.
Com és habitual tot van ser bons desitjos per als amics, parents i per un mateix i, exceptuant petites coses, la majoria s'han complert.
Ara ja és un any nou i els desitjos i les il·lusions es renoven, entre ells els que es segueixen emportant la palma en el rànquing son aprimar-se i deixar de fumar. Està clar que les dues opcions son totalment personals i, si es vol, es poden aconseguir, en principi no es depèn de factors externs per prendre la decisió i atacar-la fins la fi.
Com a novetat d'aquest any, però, els qui vulguin deixar de fumar tenen un factor, diguem-ne extern, que possiblement els pot ajudar. Ara està més que mai prohibit fumar. Entre altres llocs està prohibit als parcs infantils, a l'exterior d'hospitals i als locals públics (bars, restaurants, discoteques, etc.). En el primer d'aquests llocs em vull centrar, en els bars.
Avui he sortit de casa (visc al Vendrell) i he passat per davant de varis bars; en el primer ja hi havia tres o quatre fumadors al carrer, més endavant un altre bar també amb els seus fumadors al carrer i així uns quants més. Fins aquí tot bé, però hi havia una diferència entre el primer i la resta: En el primer hi havia cendrer a la porta i a la resta no. A partir d'aquí ja no ho trobo tant bé.
Està molt bé que es protegeixi al que no fuma o al treballador que s'ha d'empassar el fum dels clients que atén durant tot el dia, però no estaria de més que algú, ja que no surt del cap d'alguns propietaris de locals, fes saber que tirar les cigarretes al terra es de bruts. No se si el primer responsable és el que fuma o el que te un local i ha de procurar posar un cendrer a la porta com si fos un servei més de l'establiment.
Cal tenir-ho en compte i espero que en un futur (no gaire llunyà) la cosa se solucioni. Faltaria que ara que ja no hem de respirar tant fum de tabac haguem de caminar sobre les cendres de les burilles.
Pot ser passa que és el primer dia, ens ha agafat amb els pixats al ventre, s'ha de païr la normativa i tots ens hi hem d'acostumar a conviure-hi. Espero que si.
Ja se sap, les primeres vegades acostumen a ser males experiències.
Que tingueu un feliç 2011.