Els pebrots del Barça, la misèria de Madrid.

Cada vegada tinc més clar que l'ambient a la selecció entre alguns jugadors és horrible, com també ho deu ser entre alguns jugadors i alguns mitjans de comunicació. Malgrat que tot es vulgui tapar amb lloances, és molt evident que aquest campionat no només es juga al camp, també en l'ambient i en les sales de premsa.
El que durant un parell d'anys s'ha cuit des de Madrid ara és utilitzat de diferents maneres depenent de l'òptica per la que es miri i només els més intel·ligents en sortiran reforçats i recolzats. 
Una vegada més, un 10 pel Xavi i per la resta de jugadors que tenen el valor d'encarar-se amb qui faci falta per queixar-se de l'estat d'un terreny de joc. Són molt conscients que estan posant entre l'espasa i la paret a un sector de premsa i seguidors que porten molt temps passant per alt aquestes maneres de fer.
Una vegada més un 0 pels covards que no tenen valor de criticar obertament aquesta situació.
Des de la caverna tot són comentaris petits, discrets i amb la boca petita. És obvi, el seu gran Madrid ha guanyat una lliga utilitzant aquestes formes, aquest "altre" futbol que deien i ara no poden posar-s'hi de cul. Com tampoc tenen el coratge de discutir les paraules agres de Mourinho criticant el joc de la seva "Roja".
Casillas, que si sí però no: "Jugar una Eurocopa así es muy complicado, pero ya está todo dicho en este tema", 
Mourinho rajant del gran Tiki-taka que tantes i tantes glòries ha donat a la selecció espanyola i del que tant s'han omplert la seva fastigiosa boca alguns: "El continuo toque entre Xavi, Iniesta y Fábregas resulta inútil si no creas peligro a Buffon"
El què dèiem, uns molt intel·ligents i els cavernaris molt miserables.

Relat curt Salmaldon Ràdio

La Galeria dels Desitjos

Endegar una petita galeria en el casc antic de Tarragona sempre havia estat la seva il·lusió, i el talent innat, acompanyat d’una bona formació, la va portar a materialitzar el seu somni. No obstant, el desencant que amb el pas dels dies, les setmanes i els mesos va anar adquirint, va decidir-la a reorientar el seu comerç. Malgrat la incongruència,  la Joana se sentia esgotada que la gent lloés i valorés el seu treball tan sols amb paraules encisadores; passar-se els dies escoltant com tothom li deia “que bufones aquestes arracades”, “aquesta figura és preciosa”, “quina meravella de marc” o “el mural és una bellesa” li agradava perquè es sentia recompensada artísticament però no pas econòmicament. La gent entrava amb cara encuriosida però gairebé sempre en sortia sense adquirir cap obra.

Enutjada de la situació, va reconvertir el seu petit establiment en un petit taller d’art on s’hi podien trobar descripcions de tots tipus i en diverses presentacions: en paper, en cartró,  en làmina, en tela, sobre fusta o ceràmica… i escrites en tants altres estils: a llapis, a carbó, a aquarel·la, gravat… descripcions que feia setmanes que la Joana escoltava, dia rere dia i client rere client, i que s’anava anotant en un petit diari personal.

La Galeria dels Desitjos va convertir-se en una realitat. Va esdevenir un espai que acabalava un cúmul de paraules i frases quotidianes de gent de qualsevol tipologia, on entrar-hi  i poder comprar un quadre en el que s’hi llegís “quines arracades més bufones que portes”, una làmina que dictés “quina meravella de pentinat” o una aquarel·la que et proposés “senzillament, genial !” amb la intenció d’emplaçar un bon desig en qualsevol espai, es convertís en un acte de normalitat i de necessitat per a transmetre optimisme i bones sensacions. Regalar-ho encara magnificava més el desig vers l’altre.

Aquest va ser el granet de sorra que la Joana va col·locar per tirar endavant la seva vida, per contribuir a sortir del pou on es trobava enfonsada part de la societat i ajudar, amb el seu talent, a arribar a tothom que en despertar-se cada matí el primer que llegissin els seus ulls fos una paraula que aconseguís  que llevar-se no suposés un problema, arribar a tothom que desitgés col·locar una inscripció positiva a qualsevol recó de casa seva i entrar-hi  amb bon peu després d’un dia fatigant, arribar a aquelles persones que havien de fer un regal i els aparegués el dubte de quina cosa regalar a algú que ho tenia gairebé tot.

         Desitjos plasmats en art; la senzillesa de la paraula que sovint ens passa per alt en escoltar-la o dir-la però que invertint-hi uns segons a rellegir-la pot omplir moltes de les llacunes personals. 

Vull donar les gràcies a Artsalmaldon per donar-me l'oportunitat de participar en el segon concurs de relats curts Salmaldon Ràdio. Amb molt de gust aniré al Restaurant Miquel Soria a gaudir del premi.

Tres anys de bloc

Avui estic d'aniversari, fa tres anys des que vaig escriure la primera entrada en el meu bloc.

Moltes gràcies a tots els qui hi comenteu, als qui hi heu comentat i als qui de tant en tant us hi passegeu.
Com creixen els fills !
Una abraçada a tots.