Samarreta del Barça vs. P. B. Santa Oliva

Proposo un joc: on són les set diferències ?
Vinga, va ja us n'avanço una:
Malgrat que la Penya Blaugrana de Santa Oliva va ser fundada el 6 de desembre del 2000, el seu escut va ser presentat el 2005, en canvi la samarreta del Barça és molt, molt recent.

Qui s'anima !

Arran de les vagues

Em dóna la impressió que la vaga d’ahir no va portar enlloc. No hi ha hagut massa ressò mediàtic, potser no interessava fer-ne gaire, ni massa seguiment. Segons Europapress.cat  “La federació d'ensenyament de CCOO de Catalunya ha xifrat en un 55% l'adhesió a la vaga de professors a primera hora a Catalunya”. No estic dient que no la consideri necessària, ni que el dret a vaga s’ha de suprimir ni res d’això, estic convençut que hi ha molts motius per a la queixa i la reivindicació en aquest i d’altres sectors.

Arribat a aquest cas, perquè no es munta una vaga d’una setmana ? estic convençut que això sí que provocaria un desgavell. En el cas d’ahir, d’una vaga de professors, a nivell familiar esdevindria un problema important i, a part de la queixa pròpiament dita del professorat, les mares i pares dels alumnes segur que també posarien el crit al cel per veure com s’ho maneguen durant cinc dies. Els transports urbans o comarcals buits d’alumnes, les empreses de menjador que no facturarien igual i així anant agrupant, diguem-ne, damnificats. Molts més motius de queixa per tal que algú realment hi intenti posar solucions. Ja no vull ni pensar què passaria en casos de salut, bombers, policies, etc…

Potser no es vol fer una vaga a més llarg termini que no pas un sol dia perquè llavors si que et saquegen la nòmina. Un dia de no cobrar no és el mateix que dos, tres, quatre, cinc… és un tòpic dir que la fi no justifica els mitjans  però, què importen els diners si el futur de tots és el més important ?

O és que no ho és ?

Jo tampoc vull pagar.

Estic cansat que qualsevol iniciativa popular s'acabi polititzant de la mateixa manera que ha passat amb la campanya "no vull pagar". Si no vaig errat va començar amb un moviment ciutadà i de mica en mica la gent s'hi va anar afegint amb la conseqüent amenaça de rebre una multa de cent euros si no volies pagar el peatge.
Però va arribar un dia que els polítics hi van posar cullerada. Uns quants es van dedicar a treure la pancarta i a fer-se la fotografia o el vídeo entomant la icona del polític que es posa, més que mai, al costat del pobre ciutadà cansat de rebre tantes hòsties.
A mi m'agradaria preguntar-los, en aquest cas, què collons van fer en el seu moment quan tenien el poder de decisió degut als càrrecs que ocupaven ? que m'ho expliquin, per favor !
Creia que això de dir una cosa quan manes i una altra quan no manes ja havia passat a la història però veig que no. Lamentable i profundament rabiós.
Ells sols (tota la classe política) són els responsables que hi hagi gent que no s'hi adhereixi. Fins que no desapareguin del mig en campanyes com aquestes molta gent no s'hi involucrarà. La seva feina l'han de fer on els correspon (o en algun cas on els corresponia) fer-la, al parlament, a l'autopista hi destorben.
Jo tampoc vull pagar, ni els peatges ni moltes altres coses però mentre no amaguin les pancartes i es fotin les fotografies pel cul potser triaré l'opció de no agafar l'autopista així ni pagaré, ni me'ls trobaré.

De sostre a Sostres.

Durant aquests darrers quatre anys tot ha anat de cara, amb esforç i moltes ganes de deixar enrere fantasmes del passat equip i afició han triomfat d'una manera fins ara mai vista i molt difícil, sinó impossible, de repetir.

La era Tito, però, s'ha iniciat, o millor dit està a punt d'iniciar-se, dins d'un embolcall tèrbol, ple de declaracions i contra declaracions provinents d'allà i d'aquí que no se sap ben bé per quin motiu surten a la llum, i el punt culminant va succeir abans d'ahir amb l'enrenou creat arran d'un article en una publicació.
No és el mateix tocar sostre que te'ls toqui el Sostres, oi Sandro ?

Qui dies passa, anys empeny.

Avui fa un any de la famosa posada en escena dels indignats.
Avui fa set anys que la Penya Blaugrana de Santa Oliva va celebrar la lliga de Rijkaard al camp del Llevant amb una paella que va reunir a més de dues-centes persones al Local Cultural del poble, aleshores un menys conegut Pep Plaza ens va fer gaudir d'un excel·lent dia per a la Penya i per al Barça, vam presentar el nostre logotip i vam estrenar himne.
Qui dies passa, anys empeny.

Fora de joc

Un cop més estic decebut amb la premsa escrita que és la que més segueixo, juntament amb la ràdio.
Ahir un equip va baixar de categoria, el Vila-real, a causa d'un gol en fora de joc del Rayo Vallecano.
Avui gairebé ningú ha parlat d'aquest fet, alguna pinzellada mínima, molt mínima i ja està.
Què hagués passat si enlloc de viure's aquesta situació els implicats haguessin estat els dos grans de la lliga ?
Si el Barça o el Real Madrid haguessin marcat en fora de joc i l'altre es veiés perjudicat perdent el títol de lliga, per exemple, què ?
Oi que s'hauria ensorrat el planeta, mediàticament parlant ?
Per què no passa en casos com el del diumenge ?
Increïble el poder i la capacitat de manipulació d'alguns mitjans i la poca o nul·la capacitat de fer-ho públic d'altres.
A mi també m'han deixat en fora de joc.

Si teng cuyons...

Aquest mes fa dos anys que em van comunicar, de l’empresa on n’havia estat treballant durant més de deu, que em despatxaven. La noticia em va impactar, però encara em van deixar més impactat les condicions que m’oferien a canvi de seguir en l’empresa tot renunciant a un possible acomiadament. No profunditzaré en el tema però podeu deduir que eren irrisòries. La resposta era clara: “a mi m’agrada aquesta feina però si no em voleu, despatxeu-me”.

Al maig de 2010 vaig pensar: tinc dos anys d’atur i, si puc, no els cremaré, tot esperant que durant aquest període de temps les coses aniran a millor i sortirà alguna feina, segur.

Al cap d’un any just de l’acomiadament em va sortir una oportunitat laboral fent-me autònom per exercir de comercial. Deu mesos després la cosa va deixar d’existir per un mutu acord entre l’amo de la distribuïdora i jo mateix. D’aquella manera no s’anava enlloc.

Ara ja han passat els dos anys des del meu acomiadament i no només les coses no han millorat, com era l’expectativa meva i de molta altra gent, sinó que van a pitjor i sense entreveure’s cap solució a curt termini. A hores d’ara encara tinc dret a cobrar la prestació d’atur uns mesos més.

Arriba un punt que dius, i ara què ? veus com els que estan a prop teu també reben les conseqüències de l’estat actual en el que hem anat a parar, veus que hi individus de la societat civil, alguns d’ells propers a la burgesia i d’altres relacionats directament amb la monarquia, que se’ls inculpa de diferents presumptes fraus i veus  que els qui governaven (recordo que entre el meu acomiadament i avui han passat tres eleccions pel camí) segueixen impunes a moltes coses: impunes a sortir, això sí, amb el cap ben alt, d’unes administracions que han gestionat fatalment, impunes a unes actuacions menyspreables vers la ciutadania en general, impunes a actuar fraudulentament en benefici propi, impunes a deixar uns deutes vergonyosos que hores d’ara ningú sap com s’arreglaran, impunes a deixar herències de gestió molt complicades de tirar endavant, etc… però no tan sols d’això s’alimenta aquests tipus d’espècimens que ens han gestionat durant els darrers anys, també s’alimenten d’una gran dosi d’indecència menyspreant a la gent al·legant que ells no són els responsables ! i a sobre tenen la gran barra de dir com i quines mesures s’han d’emprendre per sortir d’una situació que ells ha creat en bona part i que no reconeixen i, per si fos poc, encara diuen que en alguns casos són falses i, per si fos encara més poc, tenen seguidors  fidels !

Pot haver-hi gent que tingui la poca o la nul·la vergonya de passejar-se pels carrers amb aquesta cara tant dura ? bé suposo que per a ells no n’és pas de dura, al contrari, els hi hem d’agrair l’esforç doncs encara ho podrien haver fet pitjor.

Quines misèries.

Tornant al tema laboral i arribat a aquesta situació, una de les reflexions que se m’acudeixen és que potser millor que m’estavelli, si és que m’he d’estavellar, sol. Intentar endegar algun projecte i a veure què passa. És cert que molts coneixements professionals no tinc, però depèn del sector al que vagi a parar potser no cal ser un gran professional. En l’autodidàctica i en l’acumulació d’experiència també hi hem de creure. Al cap i a la fi molts dels dirigents d’algunes administracions no tenen cap mena de coneixement, vull dir polític, ni estudis, vull dir també polítics, senzillament s’hi han posat i la resta els hem triat, o no. Així de senzill i així és el sistema en el que vivim.

Un sistema i una democràcia que ens dóna l’immens plaer de mantenir a algun crescut i prepotent  que, de tant en tant, refrega per la cara dels catalans el seu súper poder i la seva elocució fàcil vomitant frases mostrant un bilingüisme exasperant a la veu de: “si teng cuyons dimelo a la cara” (*).

Potser sí que hem d’anar pensant en clau de país i decidir què volem ser quan siguem grans. Almenys alguns mals ens els arreglaríem des de dins de casa.

(*) Transcripció fidedigna en funció de la pronunciació del personatge en qüestió per tal que no hi hagi males interpretacions.

Gemma Santacana Laliga

Si fa uns dies parlava de l'Anna, una de les meves nebodes, avui toca parlar de la Gemma; i toca parlar d'ella perquè aquest cap de setmana s'ha proclamat, juntament amb la resta de l'equip Femení Aleví-Infantil de la Unió Esportiva Tancat, campiona de la segona divisió catalana de futbol.
Tot un èxit, molt treballat, que les portarà l'any que ve, si no hi ha cap novetat de darrera hora, a jugar a la primera divisió catalana del futbol femení en aquesta categoria.
El darrer partit de la temporada les va enfrontar al Corbera de Llobregat i el resultat va ser escandalós: 1-13 a favor de l'equip vendrellenc.

Qui li anava a dir a la Gemma, quan des de ben petita tenia clar que li agradava el futbol, i als seus pares, reticents en principi però entusiasmats a dia d'avui, que jugaria on juga i com ho faria; sent una de les màximes golejadores i convocada el passat dia 1 de maig a una concentració amb la selecció territorial femenina.
Felicitats guapíssima, a tu i a la resta de la família que, encara que no assistim a molts partits, et seguim amb molt d'orgull.