Lax'n'Busto a La Lira.

Feia molt temps que no anava a un concert dels Lax'n'Busto i ahir me'n vaig poder treure l'espineta. Gairebé a última hora vaig comprar l'entrada per anar-hi en "sessió" de tarda.
Senzillament excepcional. Donava per suposat i demostrat la gran qualitat musical dels Lax'n, ho han demostrat des del primer dia i s'han anat fent millors amb el pas dels anys, i complementats amb una Orquetra de Cambra la cosa arriba a ser espectacular com així va ser.
Jo que encara soc dels nostàlgics dels l'n'b, he de dir que el gran salt que han fet amb el Salva és inqüestionable i els ha obert moltíssim el ventall de possibilitats musicals però ahir... amb aquells temes antics, clàssics diria jo, de la seva discografia.... l'ambient.... El Vendrelll... No se.... em preguntava durant el concert, no podriem crear un Salva Fortuny ????
El Salva és espectacular cantant, te una força immmensa i et treu totes les notes que vulgui, el Pemi Fortuny això no ho tenia, no ens enganyem, tenia d'altres virtuts que un lider també ha de tenir dins i fora de l'escenari però encara a dia d'avui quan poso un cd dels lax'n'busto i la veu comença a cantar encara em dic: "amb la veu trencada del Pemi..... com seria tot plegat ?".
Estic molt content, però, pels Lax'n'Busto, musics impressionants que estan aguantant el pas del temps i segueixen sent un referent. Durant una època, pot ser la més daurada del rock fet a casa nostra, van moure's una mica a o l'ombra dels "grans"; Pets, Sau, Sopa... però el temps ha demostrat qui és el millor, no ho plantejo com una competició, simplement qui és el que segueix al peu del canó, traient discos, innovant, adaptant-se a les condicions actuals, sent imaginatiu i amb un segell de qualitat que els ha fet arribar on han arribat. Molts grups s'han quedat pel camí i ells son aquí.
Ahir van donar les gràcies al C.I.T. i al Juanjo Espina per organitzar un cap de setmana per recordar, jo també ho faig, però no vull oblidar que si tothom és on és a dia d'avui és perque els ja mítics Sam i Teresa van ser on havien de ser en el seu moment i, quan arriba el dia que la vida et dona situacions agradables però també difícils, només vull enviar-los una felicitació i una abraçada des d'aquí. Aquests tres concerts també son seus.

"Ñ, Els visitants"

Fa molts anys es va emetre per televisió una sèrie més o menys impactant i interessant que es deia "V". Ara resulta que TV3 està emetent la mateixa (bé, la mateixa no) sèrie amb avenços tecnològics i temàtica similar però adaptada al segle XXI. No entraré a valorar-la perque no la he seguit més enllà d'un parell d'episodis i algun que altra zàpping però des de fa uns dies m'ha vingut al cap que això de "Els Visitants" potser no cal plasmar-ho en ficció per que durant aquests darrers dies i en concret el cap de setmana passat a molts pobles i ciutats de Catalunya es van viure invasions de llargandaixos tenyits de vermell i groc.
La veritat és que ja m'imaginava que amagats dins les cases hi havia molta gent esperant treure una bandera que se'ls estava podrint i se'ls podria perque no hi havia motiu per ventilar-la. L'únic equip que els podia ajudar a fer-ho està a l'ombra del poder blaugrana i, és clar !!!, la selecció és el clau roent on agafar-se no només per celebrar alguna cosa sinó també per fotre als qui porten un parell d'anys guanyant-ho gairebé tot.
"Ñ, Els visitants" no és ni una sèrie ni una pel·lícula, és una realitat. Una realitat que ha esclatat al mateix temps que ha esclatat un poble que se sent ferit quan li retallen els seus drets, quan li torpedinen el seu futur i quan li impedeixen qualsevol poder de decisió. Estic convençut que una (petita) part que ha celebrat de manera efusiva, pirotècnica i etílica els èxits de la Selecció Espanyola també s'alegren dels èxits que Catalunya ha de tenir com a país però molt em temo que la gran, gran, grandiosa majoria que van treure el toro, el pop i fins i tot l'àliga imperial a invaïr els carrers i places del nostre país desitgen tot el contrari.
Jo també soc dels qui desitja que el Barça triomfi al mon i d'aquesta manera em miro els èxits de la selecció, de cap altre manera més puc fer-ho i també soc dels qui pensa en la hipocresia que s'ha palpat des d'alguns mitjans de comunicació amb el tracte i els comentaris que s'han abocat sobre alguns jugadors.
Quan van de vermell son els millors però si aquest vermell se "l'embruta" amb unes franges de color blau...

Adeu Jan. Hola Sandro

Acaba una etapa i en comença una altra, així és la vida i Can Barça no n'és una excepció.
Joan Laporta se'n va i pot fer-ho amb el cap ben alt, amb l'etiqueta d'haver estat el president del Barça més exitós de la història i amb un llegat, per posar dos dels exemples més clars, que ens deixa com el club més solidari del mon i el qui ha estat el primer en fer fora els violents del seu estadi. Si a això se li suma el bagatge de títols en totes les seccions no hi ha discussió possible. Una altra cosa és si el seu comportament, en moments puntuals, ha estat el correcte i aquí si que crec que ha fet alguna relliscada. Tot i així n'estic més que content del president que el Barça ha tingut aquests darrers 7 anys.
I ara arriba un nou president amb un nou equip de gent que estic convençut que estan molt preparats per afrontar aquest repte. Espero que tot els vagi bé i que el temps acabi donant-los la raó, que treballin amb la mateixa perseverança que ho han estat fent durant aquests anys preparant l'assalt a la junta directiva, que mantinguin l'actual nivell esportiu, social i solidari del club i que no caiguin en els petits errors que s'han comès en els darrers temps.
Si és així ningú podrà parar al millor club del mon.
Gràcies Joan Laporta.
Benvingut Sandro Rossell.