Deliciosa primavera, fastigosa primavera.

Ja ha arribat la primavera i, amb ella, el temps que les flors floreixen, els dies s'allarguen, els suposats amors reneixen i, també, els principis dels finals d'algunes competicions, com pot ser el futbol. Temps apassionant i deliciós que ens altera els bioritmes i les sensacions.
El mes de març està sent bastant dens d'informacions, esdeveniments, catàstrofes, guerres, malalties, etc... No hi entraré pas, a valorar-ho. Està tot més que dit.
En qualsevol cas no puc estar-me de comentar el tema dopatge que ha sortit a la llum, més que res per la ràbia que et provoca l'enèsim dard que ens volen clavar des de les espanyes, ja no des de la caverna, que també, sinó des de les institucions. Aquesta acusació surt a la llum a través de la caverna però el seu origen, suposadament, és al Real Madrit, de l'ara ja amb majúscules FASTIGÓS Real Madrit.
Amb la benedicció papal que Mossèn Florentino va fer al seu ploramiques ja vaig acabar de veure clar, per si em quedava algun dubte, del tarannà que aquest club ha decidit adoptar. No només plorar, pressionar, menysprear, jutjar i ofendre a tothom ja sigui el col·lectiu arbitral, a les màximes institucions esportives o a la premsa, sinó que ara ja s'ha tret el portaavions i la divisió de cuirassats per tal que el dopatge sigui la darrera (?) arma destructiva contra l'enemic. Tot això segons Pérez és: "señorio y madridismo".
Fàstic.