Les llavors del futur.

El dissabte passat vaig assistir a un sopar a Santa Oliva i, en acabar, a tots els assistents, ens van obsequiar amb un sobre, dins del mateix hi havia tres llavors: una de garrofer, una d'olivera i una altra d'alzina.
Simbolitzen les llavors del futur, les llavors que molta gent desitja plantar el més aviat possible.
A la part frontal del sobre s'hi podia llegir: "Plantarem la llavor d'un nou país".
Gràcies i felicitats als qui vau poder fer possible el sopar.
Ara només cal fer realitat els desitjos.

Dones, dones i més dones.

Doncs si, i així fins a 12 vegades podria repetir la paraula.
Les dones han estat les grans triomfadores dels Mundials de Natació de Barcelona 2013. Sort d'elles sinó el medaller espanyol s'hagués quedat a zero.
Les causes ? doncs jo no les sé del cert. Suposo que unes excel·lents esportistes, una bona planificació, uns bons entrenaments, uns grans entrenadors i entrenadores, etc... El cert és que ja fa temps que es veia a venir i ara s'ha confirmat que ha passat a la història el fet que el sexe femení s'hagués d'estar en segon pla, almenys en el nostre país, a l'hora d'aconseguir èxits internacionals. Me n'alegro i ho celebro.
Darrerament es parla molt dels èxits del futbol, sobretot de la selecció espanyola en els mundials i campionats d'europa però sempre en masculí. Ara és hora de girar el discurs i emetre'l amb la mateixa intensitat però en femení.
Personalment l'única taca que hi veig en aquests èxits és que a l'hora  de fer sonar els himnes i hissar les banderes en les cerimònies de premis no pugui escoltar-se Els Segadors al mateix temps que puja la Senyera.
Estic convençut que a moltes d'elles els hagués fet molta més il·lusió, malgrat que a les xarxes socials hi segueixi havent intolerants que no respecten les ideologies dels demés i la ràbia els segueix devorant.
Ja sé que més d'un pot opinar que aquest comentari indueix a "polititzar" l'esport però no deixa de ser una realitat cada dia més creixent.
Felicitats noies, no afluixeu.  

José, Pep, Tito i Tata.

Un altre cop fort contra el barcelonisme, una vegada més. Esperem que sigui el definitiu i Vilanova se’n surti , per fi.

Quan succeeixen coses d’aquestes no deixo de pensar en les paraules que, d’un temps ençà, s’han pogut escoltar i llegir.

Paraules despectives i menyspreadores com les de Mourinho en el seu moment. Què pot pensar un personatge així ara mateix ? Després de posar-li el dit a l’ull a traïció i haver-lo ignorat en aquella desafortunada roda de premsa “Pito ? yo no conozco a este…”  o el president del club al que representava, Florentino, encara és hora que es disculpi i anomeni el nom de l’afectat…

Ja sé que fa molt temps d’aquest fet però el vull posar com a exemple que no es pot anar pel mon amb aquesta supèrbia (encara que sigui en un mon esportiu envoltat de caretes i escuts protectors) perquè després te n’adones que l’infortuni pot fer que t’hagis d’empassar moltes coses.

Em ve al cap, sense que tingui res a veure amb el tema esportiu,  que conec una persona que té com a una de les seves màximes: “prefiero pedir perdón que pedir permiso”. De veritat penses això ? li vaig replicar. Realment penso que així no es pot anar pel mon, si algun dia se’t giren les situacions a la teva contra lamentaràs molt que t’hagin de demanar perdó. De fet diu molt de la manera de ser de cada persona utilitzar màximes d’aquest estil.

Una altra cosa que em fa pensar és, a l’antítesi de Mourinho, les paraules del Pep Guardiola. Tant amics com eren (o són, ja no ho sé) resulta que s’ha esdevingut un espiral de declaracions i situacions que no acaba d’entendre gairebé ningú; ens hem vist però no ens hem vist, ens volíem veure més però no ha estat possible i no pas per culpa meva, que si s’utilitza la malaltia en contra d’un, que si no s’utilitza, que si necessitava l’amic al costat però no hi era… tot aquest merder abans que Sandro Rossell expliqués el que tots sabem sobre l’estat de l’entrenador del Barça.

I ara, què ? ara que sabem que el Tito està realment fotut i ha de passar (de nou) un calvari i una lluita personal que no desitjo per a ningú, tots tornem a ser amics !

Ja està bé, me n’alegro i molt. Els qui pateixen malalties d’aquest estil necessiten de les amistats també per sortir-se’n però no deixo de sorprendre’m com poden canviar les paraules d’abans d’ahir per ahir, d’ahir per avui i d’avui per demà. Pot ser que abans no estiguéssim tant distanciats com semblava ser que estàvem? Vull pensar això. Pot ser que hi hagi gent que encara que hagi de demanar perdó i en un moment donat posar-se de part dels que pateixen segueixen sent uns superbs ? Vull pensar això.

I arran de tot plegat apareix el “Tata”. Sincerament per a mi un gran desconegut, per als entesos del mon futbolístic suposo que no.

Espero que s’encerti amb el nou entrenador, l’equip hi és i els seguidors també i la pinya crec que està assegurada, ara només cal que el responsables del club sàpiguen el què es fan.

Ànims i molta sort, Tito.

Un petó molt fort, Zahida.

Avui ha estat un gran dia. Bé, ha estat la culminació de dos anys de compartir diferents experiències. Aviat farà dos anys que molts de nosaltres, grans i petits, vam conèixer a la nova professora que engegaria el curs de P4 a l'Escola Àngels Garriga. Ara, una vegada superats el cursos de P4 i P5 podem dir amb la veu ben alta i amb la màxima satisfacció que som uns afortunats.
La Zahida és i serà una mestra exemplar, amb una dedicació infinita que ha deixat una empremta inesborrable entre nosaltres.
Ara s'ha acabat un cicle i els nostres fills i filles començaran, el curs vinent, primer de primària amb la tranquilitat, per part de nosaltres, que hi arribaran amb la màxima preparació gràcies en gran mesura a la Zahida.
Ella ens va demanar de fer una mica de festa per tal de poder acabar el cicle d'una manera diferent, lluny de l'aula i d'aquella mena de cortina que, per molt que es vulgui esquivar, sempre hi és en la relació pares - mares - tutor. Ha estat un encert.
Al migdia han començat les emocions dins mateix de l'aula quan tots els pares i mares que han pogut s'hi han acostat una hora abans de recollir els infants per tal de regalar-li un llibre dissenyat pels mateixos nens i nenes amb dibuixos dedicats a ella, a més un obsequi com a record per part de tots. Per la seva part havia preparat un audiovisual en el qual resumia el que havia estat el lllarg del curs. Llàgrimes i emocions a flor de pell.
La tarda ha estat més distesa i ens ha servit a tots per variar rutines i converses, una estona molt agradable mentre els petits gaudien en el seu ambient: gronxadors, patates, pa amb nocilla, etc...
Un final de curs que tots i totes recordarem durant molt, molt de temps.

Un petó molt fort, Zahida. 

4 anys de bloc.

Avui estic d'aniversari, fa quatre anys des que vaig escriure la primera entrada en el meu bloc.
Des de llavors moltes, moltes coses noves, algunes de bones, algunes de no tant i algunes de dolentes.
Moltes gràcies a tots els qui hi comenteu, als qui hi heu comentat i als qui de tant en tant us hi passegeu.
Una abraçada a tots.

He d'incloure llengues al meu currículum !!!

Collons, collons, collons !!!!
Se m'està amuntegant la feina i encara no he tingut temps de modificar el currículum.
Abans de res, però, crec que he de donar les gràcies als srs. (?) del PP i als del PAR per ampliar-me'l tant sobtadament.
De sobte i com el qui no vol la cosa ja sé parlar dues llengues més !!!
LAPAO i LAPAPYP.
Sense cap mena de dubte això ens obrirà, en un futur, moltes portes als afortunats.
Per acabar i a tall de deferència vers aquests m'acomiadaré en Lapaoès i en Lapapypès:
Bona tarda.

Ni Barça, ni Madrid.

Ni Barça, ni Madrid, des de fa una setmana que tant me fot el futbol, la Champions i demés coses que he anat comentat en aquest bloc des de la seva existència.
El més important és la salut dels qui t'envolten.
Som-hi, papa.