En ocasiones veo muertos...

Simple però bona frase de la película "El sexto sentido".
Sempre s'ha dit que, de vegades, la realitat supera la ficció. Bé, una prova més que podria corroborar aquesta tesi la tenim sobre la taula.
Algú (que en el cas que ens compet serien "...los muertos") està rient-se a les esquenes d'un entrenador (que seria el que "en ocasiones veo..."), i això, com diria aquell "és "gravíssim, no ? eh, eh...".
Com a punyetera camama, digna del ploramiques més gran que hi ha l'univers futbolístic, no està malament perquè un entrenador pot fer el seu paper a veure si li dóna resultats, però el més fort de tot és el seguici de terroristes de la informació que composen part dels mitjans de comunicació de la caverna que li donen suport i, a més, se'l creuen. Aporten estadístiques, 9 raons i, fins i tot, els coneixements d'un bioquímic. I el qui no s'ho cregui que vagi a Valdebebas. Només falta que aportin també "los muertos", per acabar de donar credibilitat a les paraules del ploramiques.
De totes maneres, però, hi ha vàries parts que m'agraden de tot això.
Una és el trist favor que aquest ploraner li està fent al Madrit i als qui encara tenen, o tenien, una mica d'orgull del famós club "señor". Se l'està carregant dia rere dia i m'agrada.
Una altra és el mal de panxa que deu estar dissimulant el seu president al veure, dia rere dia, els espectacles desafortunats, lamentables i patètics que el ploramiques ofereix al seu públic: avui no surto a la roda de premsa, avui celebro el gol amb el meu fill, avui provoco als aficionats rivals aixecant els tres dits a Milà, avui, avui, avui... El festival no s'atura i m'agrada.
Una altra és aquests tipus de declaracions. Indignes d'una persona normal. Més aviat pròpies d'una anormal, d'una persona que perfectament pot afirmar que"... veo muertos", per exemple.

Estic molt emprenyat amb el Barça !

Estic molt emprenyat amb el Barça. A tots els mitjans de comunicació del club hi ha diverses fotografies dels jugadors de la primera plantilla de l'equip de futbol i per un error infogràfic m'han obviat a totes elles. Espero que arreglin aviat el tema.
A la merda amb les noves tecnologies...

Merda per tothom !

Espectacular el gag d'ahir al programa Polònia en el que el President de la Generalitat de Catalunya va a veure Zapatero i li demana una merda punxada en un pal.
Una gran conya irònica sobre la relació Catalunya / resta de comunitats autònomes / Espanya. He de dir que és dels millors gags que recordo pel que fa a la lectura entre línies del que vol dir i representar sobre el que està succeïnt des de fa temps.
Si no l'heu pogut veure, us l'aconsello.
Una abraçada i molta merda !

Absències

Bé, després de varis dies d'absència ja torno a escriure.
Ha estat una temporada que, entre algun que altre examen, grip i celebracions, el cert és que he descuidat una mica massa el bloc.
De totes maneres crec que és un bon dia per reiniciar-lo: Piqué tornant a fer de les seves amb el twitter (no sé pas si a Guardiola li fa masssa gràcia el tema Shakira...), a Vendrell es va celebrar la Xatonada popular amb un èxit espectacular, els jugadors del Real Madrid guanyen però segueixen fent la cara de peix bullit de sempre, els Egipcis fotuts en un merder que ni t'explico, un nou canal d'esports s'ha posat en marxa oficialment, etc...
De tot una mica en aquests mons de déu, com es sol dir.
Espero aquesta vegada no tardar tant.

I si ens ventilem el Senat ?

Al Senat espanyol, ja es pot parlar Català i tothom l'entén gràcies a un sistema de traducció simultànea.
Ho trobo bé, quan t'expresses en la teva llengua en un organisme oficial i hi ha algú que no la coneix està bé que se li posin facilitats per poder-ho fer. Aquest fet, però, resulta que costa 12.000 euros per sessió (aquesta expressió em sona com si parléssim d'una sessió de solarium, d'una classe particular de fitness, etc.). Bé, les arques generals no estan per filigranes i com era d'esperar tota la classe política i els canals de televisió que no tenen massa simpatia per Catalunya han desenterrat, per enèsima vegada, la destral de guerra.
Pot ser estic dient una bestiesa però, per què no ens ventilem el Senat ?
Aquests 12.000 euros que tant ens refreguen per la cara quedarien en anècdota si ens estalviem tots els costos que suposa mantenir a 264 senadors, secretaris, despatxos oficials i un llarg, llarg etcètera que inclou tota la parafernàlia que composa el Senat.
No estic dient que els senadors no treballin, que ningú em mal interpreti. Simplement penso en el mateix que pensa, a dia d'avui, un empresari: Minimitzar costos reduïnt treballadors i agrupant seccions, si cal. Doncs això seria el mateix: Menys treballadors de l'estat, donar més feina als qui quedin i, si cal, tancar una de les "plantes industrials" del sistema.
No se pas què dirien llavors la classe política i els sindicats...

Retorn al passat i Sant Nicanor.

Avui és dia 10 de gener, un dilluns qualsevol si no fós perquè tot torna a la normalitat per molta, o bastanta, gent.
Rutines que per moments es tornen una mica en un "retorn al passat", no vull exagerar però és així. Abans no m'hi trobava en aquesta situació tot i que l'havia sentit i vist propera, però reconec que quan passen les festes de Nadal en certa manera es torna al dia a dia, diguem-ne, "real". Es torna al control horari en moltes coses, menjars, hàbits... I es torna als automatismes que es trenquen en dates així: Adeu fins després, mama un petó !, les salutacions a la porta de l'escola, nens o nenes que remuguen per entrar-hi, l'embús dels qui van en cotxe, autocars amunt i avall, el telèfon i els auriculars, el conegut que feia dies que no veies et segueix comentant que te por de perdre la feina i tu li expliques que tens por de no trobar-ne, etc.. Com a novetat el carnisser de la cantonada enfilat a l'escala per desmuntar el rètol de Bon Nadal i, per no trencar la tònica les mateixes (si no més) cagarades de gos per les voreres...
Però avui, dilluns 10 de gener, és Sant Nicanor. La meva devoció pel santoral és ínfima però cada matí al mirar el calendari m'hi fixo. Resulta que el nom de Nicanor deriva de les paraules gregues NIKH (per això Nike ha adoptat aquest nom, vés quina cosa) que significa victòria i ANDRÓS (per això la famosa colònia d'home) que significa home lliure, guerrer. Tot junt agafa el significat d'HOME VICTORIÓS.
Les dues paraules (nike i victòria) m'han fet reflexionar en el que succeïrà aquesta tarda a Zuric. Tres homes guanyadors i "guerrers" lluitaran per aconseguir un dels trofeus més preuats per un futbolista, la Pilota d'Or. Rera de tot això, però, hi ha el F. C. Barcelona i la seva Masia. Xavi, Iniesta i Messi en son avui el reflex, però el gran NICANOR d'avui és el F. C. Barcelona.
Felicitats.

Feliç 2011 sense fum.

Ja està, ja en tenim un més. Fa quatre dies erem celebrant l'entrada de l'any 2010 a Girona i sense adonar-nos-en ja l'hem passat.
Com és habitual tot van ser bons desitjos per als amics, parents i per un mateix i, exceptuant petites coses, la majoria s'han complert.
Ara ja és un any nou i els desitjos i les il·lusions es renoven, entre ells els que es segueixen emportant la palma en el rànquing son aprimar-se i deixar de fumar. Està clar que les dues opcions son totalment personals i, si es vol, es poden aconseguir, en principi no es depèn de factors externs per prendre la decisió i atacar-la fins la fi.
Com a novetat d'aquest any, però, els qui vulguin deixar de fumar tenen un factor, diguem-ne extern, que possiblement els pot ajudar. Ara està més que mai prohibit fumar. Entre altres llocs està prohibit als parcs infantils, a l'exterior d'hospitals i als locals públics (bars, restaurants, discoteques, etc.). En el primer d'aquests llocs em vull centrar, en els bars.
Avui he sortit de casa (visc al Vendrell) i he passat per davant de varis bars; en el primer ja hi havia tres o quatre fumadors al carrer, més endavant un altre bar també amb els seus fumadors al carrer i així uns quants més. Fins aquí tot bé, però hi havia una diferència entre el primer i la resta: En el primer hi havia cendrer a la porta i a la resta no. A partir d'aquí ja no ho trobo tant bé.
Està molt bé que es protegeixi al que no fuma o al treballador que s'ha d'empassar el fum dels clients que atén durant tot el dia, però no estaria de més que algú, ja que no surt del cap d'alguns propietaris de locals, fes saber que tirar les cigarretes al terra es de bruts. No se si el primer responsable és el que fuma o el que te un local i ha de procurar posar un cendrer a la porta com si fos un servei més de l'establiment.
Cal tenir-ho en compte i espero que en un futur (no gaire llunyà) la cosa se solucioni. Faltaria que ara que ja no hem de respirar tant fum de tabac haguem de caminar sobre les cendres de les burilles.
Pot ser passa que és el primer dia, ens ha agafat amb els pixats al ventre, s'ha de païr la normativa i tots ens hi hem d'acostumar a conviure-hi. Espero que si.
Ja se sap, les primeres vegades acostumen a ser males experiències.
Que tingueu un feliç 2011.