Fora de joc

Un cop més estic decebut amb la premsa escrita que és la que més segueixo, juntament amb la ràdio.
Ahir un equip va baixar de categoria, el Vila-real, a causa d'un gol en fora de joc del Rayo Vallecano.
Avui gairebé ningú ha parlat d'aquest fet, alguna pinzellada mínima, molt mínima i ja està.
Què hagués passat si enlloc de viure's aquesta situació els implicats haguessin estat els dos grans de la lliga ?
Si el Barça o el Real Madrid haguessin marcat en fora de joc i l'altre es veiés perjudicat perdent el títol de lliga, per exemple, què ?
Oi que s'hauria ensorrat el planeta, mediàticament parlant ?
Per què no passa en casos com el del diumenge ?
Increïble el poder i la capacitat de manipulació d'alguns mitjans i la poca o nul·la capacitat de fer-ho públic d'altres.
A mi també m'han deixat en fora de joc.

Si teng cuyons...

Aquest mes fa dos anys que em van comunicar, de l’empresa on n’havia estat treballant durant més de deu, que em despatxaven. La noticia em va impactar, però encara em van deixar més impactat les condicions que m’oferien a canvi de seguir en l’empresa tot renunciant a un possible acomiadament. No profunditzaré en el tema però podeu deduir que eren irrisòries. La resposta era clara: “a mi m’agrada aquesta feina però si no em voleu, despatxeu-me”.

Al maig de 2010 vaig pensar: tinc dos anys d’atur i, si puc, no els cremaré, tot esperant que durant aquest període de temps les coses aniran a millor i sortirà alguna feina, segur.

Al cap d’un any just de l’acomiadament em va sortir una oportunitat laboral fent-me autònom per exercir de comercial. Deu mesos després la cosa va deixar d’existir per un mutu acord entre l’amo de la distribuïdora i jo mateix. D’aquella manera no s’anava enlloc.

Ara ja han passat els dos anys des del meu acomiadament i no només les coses no han millorat, com era l’expectativa meva i de molta altra gent, sinó que van a pitjor i sense entreveure’s cap solució a curt termini. A hores d’ara encara tinc dret a cobrar la prestació d’atur uns mesos més.

Arriba un punt que dius, i ara què ? veus com els que estan a prop teu també reben les conseqüències de l’estat actual en el que hem anat a parar, veus que hi individus de la societat civil, alguns d’ells propers a la burgesia i d’altres relacionats directament amb la monarquia, que se’ls inculpa de diferents presumptes fraus i veus  que els qui governaven (recordo que entre el meu acomiadament i avui han passat tres eleccions pel camí) segueixen impunes a moltes coses: impunes a sortir, això sí, amb el cap ben alt, d’unes administracions que han gestionat fatalment, impunes a unes actuacions menyspreables vers la ciutadania en general, impunes a actuar fraudulentament en benefici propi, impunes a deixar uns deutes vergonyosos que hores d’ara ningú sap com s’arreglaran, impunes a deixar herències de gestió molt complicades de tirar endavant, etc… però no tan sols d’això s’alimenta aquests tipus d’espècimens que ens han gestionat durant els darrers anys, també s’alimenten d’una gran dosi d’indecència menyspreant a la gent al·legant que ells no són els responsables ! i a sobre tenen la gran barra de dir com i quines mesures s’han d’emprendre per sortir d’una situació que ells ha creat en bona part i que no reconeixen i, per si fos poc, encara diuen que en alguns casos són falses i, per si fos encara més poc, tenen seguidors  fidels !

Pot haver-hi gent que tingui la poca o la nul·la vergonya de passejar-se pels carrers amb aquesta cara tant dura ? bé suposo que per a ells no n’és pas de dura, al contrari, els hi hem d’agrair l’esforç doncs encara ho podrien haver fet pitjor.

Quines misèries.

Tornant al tema laboral i arribat a aquesta situació, una de les reflexions que se m’acudeixen és que potser millor que m’estavelli, si és que m’he d’estavellar, sol. Intentar endegar algun projecte i a veure què passa. És cert que molts coneixements professionals no tinc, però depèn del sector al que vagi a parar potser no cal ser un gran professional. En l’autodidàctica i en l’acumulació d’experiència també hi hem de creure. Al cap i a la fi molts dels dirigents d’algunes administracions no tenen cap mena de coneixement, vull dir polític, ni estudis, vull dir també polítics, senzillament s’hi han posat i la resta els hem triat, o no. Així de senzill i així és el sistema en el que vivim.

Un sistema i una democràcia que ens dóna l’immens plaer de mantenir a algun crescut i prepotent  que, de tant en tant, refrega per la cara dels catalans el seu súper poder i la seva elocució fàcil vomitant frases mostrant un bilingüisme exasperant a la veu de: “si teng cuyons dimelo a la cara” (*).

Potser sí que hem d’anar pensant en clau de país i decidir què volem ser quan siguem grans. Almenys alguns mals ens els arreglaríem des de dins de casa.

(*) Transcripció fidedigna en funció de la pronunciació del personatge en qüestió per tal que no hi hagi males interpretacions.

Gemma Santacana Laliga

Si fa uns dies parlava de l'Anna, una de les meves nebodes, avui toca parlar de la Gemma; i toca parlar d'ella perquè aquest cap de setmana s'ha proclamat, juntament amb la resta de l'equip Femení Aleví-Infantil de la Unió Esportiva Tancat, campiona de la segona divisió catalana de futbol.
Tot un èxit, molt treballat, que les portarà l'any que ve, si no hi ha cap novetat de darrera hora, a jugar a la primera divisió catalana del futbol femení en aquesta categoria.
El darrer partit de la temporada les va enfrontar al Corbera de Llobregat i el resultat va ser escandalós: 1-13 a favor de l'equip vendrellenc.

Qui li anava a dir a la Gemma, quan des de ben petita tenia clar que li agradava el futbol, i als seus pares, reticents en principi però entusiasmats a dia d'avui, que jugaria on juga i com ho faria; sent una de les màximes golejadores i convocada el passat dia 1 de maig a una concentració amb la selecció territorial femenina.
Felicitats guapíssima, a tu i a la resta de la família que, encara que no assistim a molts partits, et seguim amb molt d'orgull.

Hola Vilanova. (L'adéu a Guardiola serà més endavant)

He de reconèixer que jo era dels qui creia que Guardiola es quedaria un any més. M’he equivocat. No obstant, i després de la noticia bomba que el club tenia ben reservada amb el nom del seu successor, m’he quedat una mica més tranquil.

El dia que Guardiola va ser nomenat entrenador del primer equip del Barça, molta gent creia (crèiem) que no tenia experiència, o que no sabria gestionar un vestidor d’aquest nivell, o que la tercera divisió era molt diferent del què s’anava a trobar, etc… ara es podria dir més o menys el mateix salvant la distancia que, Vilanova, té l’experiència d’aquests 4 anys com a segon entrenador, no pas com a primer. Vinc a dir que cal donar-li l’oportunitat que es mereix, tot i que hem d’anar molt en compte de comparar el que ha fet un com a número 1 i el que anirà fent l’altre també com a número 1. Ja sé que serà complicat però ha de ser així.

Penso que el F.C. Barcelona ha estat molt hàbil. Ha trobat la persona que creu en un projecte de club, una persona que coneix la casa, que coneix el vestidor, que coneix el mon que l’envolta i que coneix com gestionar la pressió, sovint violenta, que prové de l’exterior. I aquesta darrera part la coneix perquè l’ha patit en les seves pròpies carns, més ben dit en el seu propi ull.

Sí, crec que el Barça ha llençat un dard molt ben llençat a l’etern enemic que es veia a venir un llarg període victoriós el dia que Guardiola marxés o, tal com es diu per alguns llocs láctico-cavernaris, abandonés el vaixell quan aquest es comencés a enfonsar. Avui la nau blanca ha rebut un bon pal, ells potser no en són conscients però és així. Si tot va bé igual se n’adonen quan sigui massa tard, quan encara més d’un estigui confonent “pito” enlloc de “tito”.

El Barça ha començat avui a fotre el dit a l’ull als madridistes. Si, a més, la temporada que ve se’ls pot fotre alguna altra cosa per algun altre ull, millor que millor.

Com es dirien els facebookeros els uns als altres: m’agrada.

En defensa de les escoles bressol del Vendrell

Escrit redactat pel Col·lectiu de pares d'alumnes de les escoles bressol Ralet Ralet i Botafoc.

Publicat a la premsa el 20 d'abril de 2012

En defensa de les escoles bressol

El passat dia 16 de març, aquest diari va publicar una carta del col·lectiu de mestres de les escoles bressol del Ralet, Ralet i el Botafoc en el que reclamaven a l’Ajuntament del Vendrell el seu suport per assegurar la viabilitat d’aquests centres educatius. Amb aquest escrit, els pares d’alumnes d’ambdues escoles ens sumem a la crida que han fet les mestres dels nostres fills.

Les escoles bressol s’han convertit en un servei social i educatiu de primer ordre. En primer lloc, desenvolupen una tasca pedagògica importantíssima, que es remunta en part en una de les idees fonamentals que Rousseau ja va exposar a L’Emili (1762) i que més han influït en la pedagogia del nostre temps. A saber: que l’infant és un ésser en si mateix i no un petit homenet, fet que li atribueix una raó de ser que es justifica per si sola. Una raó de ser que porta als equips educatius d’aquestes escoles a oferir als nostres infants la millor educació possible. En segon lloc, en uns temps en els que s’està precaritzant la vida d’amplis sectors de la societat, aquests equipaments formen part d’un sistema de compensació social que fa front a unes desigualtats que no paren de créixer dia rere dia. I en tercer lloc, són un recurs necessari per gestionar la conciliació familiar i laboral.

Des d’aquí emplacem a l’Ajuntament a què faci l’esforç per mantenir el model d’escoles bressol desplegat al municipi. Si de veritat es preocupa pels seus vilatans, ja és hora que demostri a l’actual govern de la Generalitat que és possible sostenir i millorar serveis com els que ofereixen les llars d’infants en contra de la política indiscriminada de retallades socials que estem patint. No només ha de fer l’esforç de conservar les escoles bressol, si no que hi ha de seguir invertint per a millorar-ne la dotació pressupostària i les condicions de treball dels seus equips educatius.

De tots és conegut que la retribució econòmica que reben aquests equips està molt per sota  de l’autèntic valor de la funció social que exerceixen. Això posa en evidència la manca de reconeixement envers una professió que no es valora suficientment i  exemplifica una vegada més les desigualtats de gènere que es donen en el mercat laboral i professional.

No hi ha dubte que aquests prejudicis planegen sempre en la política d’inversions cap aquests tipus d’equipaments. Des de les associacions de mares i pares és hora de reivindicar el seu veritable valor, així com els principis pedagògics i socials que van fer possible el sorgiment i extensió de les llars d’infants, amb més de cent cinquanta anys d’existència.

Exigim, doncs, que es segueixi invertint en elles i que es faci el possible per dignificar el reconeixement social de les seves mestres. Desconeixem si la situació actual de l’Ajuntament, atesa la decisió de la Generalitat de no seguir aportant la seva part de subvenció, obliga a mantenir aquesta inversió mitjançant la pujada de quotes o el tancament de places i, conseqüentment, la pèrdua de llocs de treball. Som conscients del deute que s’arrossega, però també recordem que, fa poc més de dos anys, alguns càrrecs polítics que encara governen al municipi, anunciaven amb total impunitat, un superàvit a la tresoreria municipal que la crua realitat ha hagut de desmentir. No s’excusin només amb la crisi i la baixada d’ingressos i, per una vegada, pensin seriosament en allò sobre el que de veritat cal invertir.

Conclusions arran del tema d'YPF

Aquests argentins, mentre no ens expropiïn el Messi...

Anna Nin Rodríguez

El passat cap de setmana 14 i 15 d'abril es va celebrar a Sabadell el Campionat de Catalunya Cadet d'Handbol. Un esdeveniment que ha passat totalment desapercebut, com era d'esperar, per a gairebé tot el país però no pas per a vàries famílies del Vendrell i en especial a la de l'Anna Nin Rodríguez.
L'Anna fa molts anys que juga a handbol; primer en les categories d'iniciació al Vendrell i actualment a l'Amposta on, a més, hi fa vida al centre de tecnificació d'esportistes que hi ha a la capital del Montsià. A part d'això ha estat convocada en diferents ocasions per la Selecció Catalana i ha participat en varis Campionats Estatals de Seleccions Autonòmiques.
Al principi, i de vegades actualment també, es fa difícil marxar de casa i afrontar situacions sense estar a prop dels teus. Aquest esforç i sacrifici personal i familiar, amb continus viatges i desplaçaments, aquest cap de setmana va tenir un més que merescut reconeixement.
Si bé és cert que l'Amposta va perdre la final enfront l'OAR Gràcia Sabadell, l'Anna va ser distingida com a la millor jugadora del Campionat.
Pels qui l'envoltem és un orgull.
Moltes felicitats.