He dit més d'una vegada que el futbol i el que l'envolta no deixa de sorprendre'm. Una vegada més ho afirmo, i ho afirmo perquè em fa molta gràcia i ràbia alhora quan dins aquest mon futbolístic, tal i com estan les sensibilitats, es vagin dient coses que només tenen fonament clar pel qui ho diu. M'explico: Fa pocs dies, amb motiu del derbi Espanyol - Barça, va haver-hi un jugador, el Luis Garcia, que va afirmar que quan es llevava al matí i llegia algunes coses es donava compte que certs sectors odiaven el seu equip. Li semblava lamentable.
D'acord, a mi també m'ho sembla, però també em sembla lamentable que si tant li preocupa el tema no doni noms i cognoms del qui odia a l'Espanyol. Entenc la mala bava del noi quan li han clavat 5 gols però no estaria de més que profunditzés en les seves declaracions i parlés sense embuts; ha estat tal diari i ho ha signat tal periodista. I punt. Això és (seria) un valent.
Ara resulta que unes noves declaracions diuen que a l'Espanyol, a Catalunya, se li practica un "apartheid". La ostia amb patinet ! Un altre que "raja" sense dir noms.
He de dir una cosa en la seva descàrrega, no se si el periodista que aguantava el micròfon en el moment de sentir els retrets del Luis Garcia o del Sr. Collet va gosar preguntar-li acte seguit qui era el que odiava l'Espanyol o qui era el que practicava l'"Apartheid".
En una roda de premsa vaig sentir com un entrenador contestava a un periodista que li preguntava alguna cosa amb mala llet semblant a: "Dicen... Comentan.... Se ha dicho.... Etc."
La resposta de l'entrenador en qüestió va ser: "Quién lo dice ?... Quién lo comenta ?... Dónde se ha dicho ?..." El periodista va sortir per pataneres i la cosa va acabar en res.
Vull aclarir que això només és un exemple, aquesta tàctica la practica molta, molta gent en aquest esport. Trobo totalment lògic que cadascú defensi els seus interessos però pot ser que la gent es vagi traient la careta i digui les coses pel seu nom. Tots en sortiríem beneficiats.
Bon Nadal i feliç 2011.
dijous, 23 de desembre del 2010
divendres, 10 de desembre del 2010
Son deu anys plens d'afanys...
Deu anys ja ha complert la Penya Blaugrana de Santa Oliva.
Durant tot el 2010 hem anat realitzant activitats i el passat diumenge 5 de desembre vam celebrar el dinar que tancava el cercle. Va ser al Restaurant Xaloquell i hi van assistir més de 170 persones.
Senzillament va ser espectacular i emotiu.
Només puc dir moltes gràcies a tots els socis i sòcies per ser com son, per ser fidels a l'entitat i per donar-nos el caliu que es necessita per tirar endavant un projecte que, dia rere dia, va creixent sense pausa.
No vull estendre'm en els detalls de la festa, qui en vulgui conèixer algun pot entrar al lloc web de la penya http://www.pbsantaoliva.com/
Una abraçada a tots.
Durant tot el 2010 hem anat realitzant activitats i el passat diumenge 5 de desembre vam celebrar el dinar que tancava el cercle. Va ser al Restaurant Xaloquell i hi van assistir més de 170 persones.
Senzillament va ser espectacular i emotiu.
Només puc dir moltes gràcies a tots els socis i sòcies per ser com son, per ser fidels a l'entitat i per donar-nos el caliu que es necessita per tirar endavant un projecte que, dia rere dia, va creixent sense pausa.
No vull estendre'm en els detalls de la festa, qui en vulgui conèixer algun pot entrar al lloc web de la penya http://www.pbsantaoliva.com/
Una abraçada a tots.
divendres, 3 de desembre del 2010
Russia, Qatar... Ui, com cou !
Ni 2018, ni 2022. El mundial de futbol s'ha esfumat com ho van fer en el seu moment les olimpiades.
A mi m'era absolutament igual si el mundial es feia o no a Espanya i Portugal, si al final era que si, molt bé, i si no, també.
El que si que he de dir que no m'ha agradat gens és això de "Candidatura Ibérica". Trobo la descripció massa en la línia de "El macho Ibérico"... Pot ser es volien resaltar uns valors que no combrego massa amb ells.
Masses derrotes seguides per alguns que ara volen treure la destral contra Villar, Blatter, la UEFA i contra qui faci falta. Si a això li sumem el que s'ha anat visquent aquests darrers temps amb un Barça imparable, títols a tort i a dret, 2-6, 5-0, etc... Per plantar-li cara a aquest menyspreu vers tot el que significa el mític càntic "Yo soy, español, español, españoooool !" només hi ha una solució possible: aturar tot aquest procés "por lo civil o lo criminal", eh colega ?
Total, que una decepció més per aquells que creien que guanyant un mundial es guanya també organitzar-ne un altre.
Ui, com cou.
A mi m'era absolutament igual si el mundial es feia o no a Espanya i Portugal, si al final era que si, molt bé, i si no, també.
El que si que he de dir que no m'ha agradat gens és això de "Candidatura Ibérica". Trobo la descripció massa en la línia de "El macho Ibérico"... Pot ser es volien resaltar uns valors que no combrego massa amb ells.
Masses derrotes seguides per alguns que ara volen treure la destral contra Villar, Blatter, la UEFA i contra qui faci falta. Si a això li sumem el que s'ha anat visquent aquests darrers temps amb un Barça imparable, títols a tort i a dret, 2-6, 5-0, etc... Per plantar-li cara a aquest menyspreu vers tot el que significa el mític càntic "Yo soy, español, español, españoooool !" només hi ha una solució possible: aturar tot aquest procés "por lo civil o lo criminal", eh colega ?
Total, que una decepció més per aquells que creien que guanyant un mundial es guanya també organitzar-ne un altre.
Ui, com cou.
dimarts, 30 de novembre del 2010
Fred, pluja, eleccions, futbol, glaçats i calents.
És dimarts i sembla que avui començi la setmana. Entre les eleccions i el Barça-Madrit en dilluns la setmana es farà més curta, molt més curta i agradable, molt més agradable.
Els homes del temps des de fa dies van preveure fred i pluja, en alguns llocs també neu, i l'han encertada un cop més.
Depèn de la lectura que s'en fagi podriem dir que més d'un s'havia de quedar glaçat durant aquests dies i així ha estat. Jo afegiria que, més que glaçat, fins i tot algun ha mort de fred, obviament en el bon sentit de la paraula.
Començaria pel Montilla, el pobre es veia venir una patacada, pot ser no tan gran com ha estat, i es notava en el seu discurs de campanya. No se'l creia ni ell ni, al meu entendre, els col·legues que van anar desembarcant des de la capital per fotre-li un cop de ma, cosa que trobo molt trista. Per què ens han de venir de fora a donar lliçons de com hem de fer les coses aquí ? Fa molt temps que el PSC és més PSOE que mai i (tots) els catalans no som rucs.
El segon seria el Puigcercós. No vull ni imaginar-me la cara del Carod-Rovira al sofà de casa mirant els results electorals. La ostia republicana ha estat descomunal gràcies a la seva incoherència els darrers anys. No pas culpa del Laporta, Carretero i companyia.
El tercer, ja centrant-nos en dilluns, és el Madrit. Això inclou tota la companyia de teatre que el conforma i l'envolta; el seu penós argument, la seva penosa posada en escena i la seva miserable actuació en el millor teatre del somnis del mon com és el Camp Nou. No cal nomenar ningú, tot el mon va veure ahir les mancances futbolístiques, personals i, en algun cas, mentals d'alguns jugadors. La viva imatge del desgraciat de torn que l'única rèplica que pot oferir és la baralla, la bronca i la violència és mereixen càstigs exemplars. Queda per veure com acabarà la cosa a nivell de sancions.
Pel que fa als guanyadors només em queda dir que els felicito a tots. Artur Mas podrà governar tranquil·lament i transformar les promeses en realitats, és obvi que Catalunya volia un canvi i s'ha demostrat. I del Barça... Què més es pot demanar ! No puc dir res que ningú ja pensi. la felicitat és immensa, un cop més, no tan sols pel que fa sinó per com ho fa. El discurs de Guardiola n'és el millor exemple i el referent pel qui segueixi després d'ell. Tinc molt clar que el que estem vivint no durarà tota la vida però per poc que es continui amb el model estic convençut que les alegries sovintejaran.
Uns freds, glaçats i uns altres calentets, calentets.
Els homes del temps des de fa dies van preveure fred i pluja, en alguns llocs també neu, i l'han encertada un cop més.
Depèn de la lectura que s'en fagi podriem dir que més d'un s'havia de quedar glaçat durant aquests dies i així ha estat. Jo afegiria que, més que glaçat, fins i tot algun ha mort de fred, obviament en el bon sentit de la paraula.
Començaria pel Montilla, el pobre es veia venir una patacada, pot ser no tan gran com ha estat, i es notava en el seu discurs de campanya. No se'l creia ni ell ni, al meu entendre, els col·legues que van anar desembarcant des de la capital per fotre-li un cop de ma, cosa que trobo molt trista. Per què ens han de venir de fora a donar lliçons de com hem de fer les coses aquí ? Fa molt temps que el PSC és més PSOE que mai i (tots) els catalans no som rucs.
El segon seria el Puigcercós. No vull ni imaginar-me la cara del Carod-Rovira al sofà de casa mirant els results electorals. La ostia republicana ha estat descomunal gràcies a la seva incoherència els darrers anys. No pas culpa del Laporta, Carretero i companyia.
El tercer, ja centrant-nos en dilluns, és el Madrit. Això inclou tota la companyia de teatre que el conforma i l'envolta; el seu penós argument, la seva penosa posada en escena i la seva miserable actuació en el millor teatre del somnis del mon com és el Camp Nou. No cal nomenar ningú, tot el mon va veure ahir les mancances futbolístiques, personals i, en algun cas, mentals d'alguns jugadors. La viva imatge del desgraciat de torn que l'única rèplica que pot oferir és la baralla, la bronca i la violència és mereixen càstigs exemplars. Queda per veure com acabarà la cosa a nivell de sancions.
Pel que fa als guanyadors només em queda dir que els felicito a tots. Artur Mas podrà governar tranquil·lament i transformar les promeses en realitats, és obvi que Catalunya volia un canvi i s'ha demostrat. I del Barça... Què més es pot demanar ! No puc dir res que ningú ja pensi. la felicitat és immensa, un cop més, no tan sols pel que fa sinó per com ho fa. El discurs de Guardiola n'és el millor exemple i el referent pel qui segueixi després d'ell. Tinc molt clar que el que estem vivint no durarà tota la vida però per poc que es continui amb el model estic convençut que les alegries sovintejaran.
Uns freds, glaçats i uns altres calentets, calentets.
dimarts, 16 de novembre del 2010
DNI
Ahir, la Gemma i jo, vam anar a Tarragona fer el document nacional d'identitat a cadascun dels nostres fills. Per sort teniem hora concertada prèviament a les sis de la tarda però mitja hora abans ja erem a lloc pensant que, si arribavem una mica sobrats de temps, pot ser avançariem feina. Ens van donar el tiquet del torn i només ens vam haver d'esperar una hora i quart per entrar. Una hora i quart ! Amb petició feta tres mesos d'antelació i arribant 30 minuts abans de les sis de la tarda ! Ja us podeu imaginar l'hora, eterna, corrent darrere la canalla per l'oficina. Però bé, és el que hi ha, a una nena de tres anys i a un nen d'un any i mig no els pots demanar que s'estiguin massa quiets més de 5 ó 10 minuts a tot estirar a no ser que la funcionària de torn, enlloc de pintar en un paper de l'avorriment que portava a sobre, es dediqués a fer titelles al personal.
En fí, el que volia dir és que no em cap al cap que al 2010 encara s'hagin de fer aquests tipus de gestions, no pas pel fet de tenir nens petits que compliquen una mica més la cosa, sinó pel fet de no poder tramitar-les a través d'un ajuntament o d'un consell comarcal. D'acord que s'ha de posar el dit i s'ha de firmar però, amb els mitjans d'avui en dia, no es pot trobar un sistema molt més còmode i, sobretot, proper pel ciutadà ?
Ho trobo molt lamentable.
En fí, el que volia dir és que no em cap al cap que al 2010 encara s'hagin de fer aquests tipus de gestions, no pas pel fet de tenir nens petits que compliquen una mica més la cosa, sinó pel fet de no poder tramitar-les a través d'un ajuntament o d'un consell comarcal. D'acord que s'ha de posar el dit i s'ha de firmar però, amb els mitjans d'avui en dia, no es pot trobar un sistema molt més còmode i, sobretot, proper pel ciutadà ?
Ho trobo molt lamentable.
dimarts, 9 de novembre del 2010
Muts i a la gàbia
Aquest any no se sent a parlar de coses paranormals (altrament dites "Villarato") que tallen al bacallà i marquen les directrius del qui ha de ser el futur campió de lliga. Tan lluny arriba el poder de Mou ? O pot ser és que aquest any els números i les estadístiques diuen que s'ha d'estar muts i a la gàbia ?
Avui la portada de Mundo Deportivo està molt bé; mano blanca, relata. Evidentment els qui esperaven un resposta des de les espanyes estaven equivocats. Penso que, des d'allí, ara no toca parlar d'àrbitres, no cal, ara toca dir (o repetir per enèsima vegada) que Guardiola no vol respondre a Mourinho. Ara el que es porta és el desgast a l'entrenador i, en conseqüència, a l'equip.
A veure com els va la política que han decidit aplicar, de moment el Madrit és líder i la cosa pinta que tornarem a la lluita entre dos. Ens acostarem als 99 punts una altra vegada ?
Seria espectacular que alguns tornéssin a ensopegar amb la mateixa pedra.
Avui la portada de Mundo Deportivo està molt bé; mano blanca, relata. Evidentment els qui esperaven un resposta des de les espanyes estaven equivocats. Penso que, des d'allí, ara no toca parlar d'àrbitres, no cal, ara toca dir (o repetir per enèsima vegada) que Guardiola no vol respondre a Mourinho. Ara el que es porta és el desgast a l'entrenador i, en conseqüència, a l'equip.
A veure com els va la política que han decidit aplicar, de moment el Madrit és líder i la cosa pinta que tornarem a la lluita entre dos. Ens acostarem als 99 punts una altra vegada ?
Seria espectacular que alguns tornéssin a ensopegar amb la mateixa pedra.
divendres, 5 de novembre del 2010
Novembre
Ha passat l'octubre, volant, i la realitat és que no he penjat ni una miserable entrada al bloc. Raons ? Moltes i ben variades però pot ser no val la pena comentar-les.
Ja som a novembre, ja hem gaudit d'unes mini vacances, ja hem passat la fira i l'entimostra, ja ens hem menjat els panellets, ja hem retrassat el rellotge i ja hem realitzat un altre exitós acte del 10 è. Aniversari de la P.B.S.O., aquesta vegada ha estat un bicicletada des de Can Massana fins a Santa Oliva. Tot perfecte i sense incidents, que és el més important.
Novembre és (bé, hauria de ser) un mes grisot i tristot (de moment la calor impera, sobretot al migdia) que serveix per poc més que perque entre els panellets i els torrons hi hagi una mica de marge de temps per païr i estalviar (?). A casa sempre havien dit que era el mes dels morts, amb això de fer-se fosc aviat, arriben els primers freds, la diada de tots sants que enceta el mes, els cementiris, els camps bastant pelats, etc... Imagino que a mida que avanci es compleixi la tradició.
Intentaré que aquesta sintonia fosca del novembre no afecti el bloc.
Ja som a novembre, ja hem gaudit d'unes mini vacances, ja hem passat la fira i l'entimostra, ja ens hem menjat els panellets, ja hem retrassat el rellotge i ja hem realitzat un altre exitós acte del 10 è. Aniversari de la P.B.S.O., aquesta vegada ha estat un bicicletada des de Can Massana fins a Santa Oliva. Tot perfecte i sense incidents, que és el més important.
Novembre és (bé, hauria de ser) un mes grisot i tristot (de moment la calor impera, sobretot al migdia) que serveix per poc més que perque entre els panellets i els torrons hi hagi una mica de marge de temps per païr i estalviar (?). A casa sempre havien dit que era el mes dels morts, amb això de fer-se fosc aviat, arriben els primers freds, la diada de tots sants que enceta el mes, els cementiris, els camps bastant pelats, etc... Imagino que a mida que avanci es compleixi la tradició.
Intentaré que aquesta sintonia fosca del novembre no afecti el bloc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)