És això el que ha passat i està passant al partit que disputen Egipte i Argèlia. La història ve de lluny i la rivalitat entre les aficions és tan forta que precisament l'espectacle, que hauria d'estar a la gespa, està al carrer, a les graderies i a la premsa. Ho trobo molt lamentable i això que aquest partit ni em va ni em ve, però és el que hi ha. Tristament hi ha d'haver 15.ooo policies per controlar 18.000 seguidors, patètic. Els aldarulls, amb pedregades i ferits inclosos, al darrer encontre han obligat a jugar el partit al Sudan, en camp neutral.
El fons de la qüestió, però, hauria de fer reflexionar a molta gent per tal d'evitar coses d'aquest tipus, és una verdadera vergonya que el protagonisme se l'emporti la violència i no pas l'esport.
Espero que ningú s'emprenyi si modifico una frase: Quan la violència entra per la porta, el futbol salta per la finestra.
Hola Josep Manel!
ResponEliminaDesconec les rivalitats polítiques d´aquests dos estats però el que és evident i inacceptable és la suma de esport-violència.
Bona frase final.
salutacions
Sílvia